«El guió de la pel·lícula d'en Joan Soler no es va poder acabar, però era un guió ben bo i avui ens toca fer allò que és el més emotiu i agraït que es pot fer amb el director que va saber dirigir-lo amb cor i ànima. Acabada la projecció del film, al públic ens toca aixecar-nos i aplaudir». I així va ser. Manuel Quinto, president de l'Associació Festival de Cinema de Manresa, acabava la glossa de l'homenatjat d'ahir al saló de plens de l'ajuntament de Manresa: el desaparegut cineasta Joan Soler i Foyé, que, ahir, a títol pòstum, va ser reconegut amb la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural. La va recollir la seva família; la seva dona, Teresa Gener, i els seus tres fills, el Joan, l'Adriana i l'Èric.

Joan Soler, que va morir prematurament el 2014 als 51 anys a causa d'un càncer, va rebre, amb solemnitat i emoció a flor de pell, un reconeixement «de justícia», en paraules de l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent. Joan Barbé, en nom de les entitats promotores de la concessió de la medalla (Associació Festival de Cinema de Manresa, Cine Club Manresa, Associació Josep Maria Cunill pel Comerç Just, el Festival de Cinema Solidari Clam i familiars) va obrir un acte que va posar en relleu la trajectòria professional i humana d'un home emprenedor, vital i amic dels seus amics.

Homenatjat el mes de maig passat al Festival Clam a Manresa, Soler, «fill de botiguers però home de cine», com va definir-lo Quinto, va marxar massa d'hora però va tenir temps de fundar el Fecinema, obtenir un Goya per Los niños del Nepal, una nominació per Abandonatti, crear la seva pròpia productora, Cinefilms, assumir la presidència de l'Associació Catalana de Festivals de Cinema i Vídeo, ser membre del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, de l'Acadèmia del Cinema Català... i de ser premiat pels seus treballs, marcats pel testimoniatge social i de denúncia. I pel manresanisme, com La ciudad de Plácido o Xup, història d'un barri. Joan Soler tenia un somni, el cinema. I el va fer realitat. «Hàbil en la negociació i destre en les relacions, el Joan sempre va apreciar el treball dels bons companys de qui es va saber envoltar», explicava Quinto fent referència a l'equip de Cinefilms: Carles Muñoz Gómez-Quintero, Manel Martínez, Jorge Caballero o Antònia Casado.

Amb l'emoció als ulls i a les paraules entretallades, Teresa Gener va protagonitzar un dels moments més emotius de la nit quan va compartir amb el públic present records personals i familiars i va corroborar que el gran somni del seu marit havia estat sempre el cinema: «El Joan sempre em deia que quan tornés a néixer voldria dedicar-se al cinema». I la «sort» va ser que ho va poder fer «els darrers deu anys». «Apassionat, no parava fins aconseguir el que volia, com el meu fill petit, l'Èric»; la vida familiar va girar «360 graus» quan després de guanyar el Goya es va traspassar la botiga Caddie i va fundar Cinefilms: «Res no li feia por». Tenia, va dir, «do de gents, com la meva filla Adriana», i «anava a la seva, com el meu fill Joan». Gener va recordar els «sopars temàtics» que organitzava en família quan tornava d'un rodatge i com l'expressió d'«un home que ha estat de sort, que va fundar Caddie, el Fecinema, Cinefilms, la família...» es va estroncar amb la malaltia: «No es va rendir mai, però la sort el va abandonar». L'aplom de l'Èric, el fill petit de Soler, va posar la pell de gallina al saló de sessions quan va predre la paraula, acompanyat al violí per Mariona Casado, per llegir una redacció que ell mateix va fer quan va morir el seu pare i per traslladar les paraules d'afecte que els seus dos germans grans van dedicar-li. L'homenatge, el just homenatge, s'acabava.