És conegut pel seu passat com a fundador, guitarrista i lletrista d'Antònia Font, un dels conjunts pioners del nou pop català. Ara, però, Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) cultiva el seu món poètic i oníric en solitari, i reivindica l'individualisme com una actitud «digna». Després del primer treball de l'època post-Antònia Font ( Pegasus, 2015), el cantautor torna amb Atlantis, la segona entrega d'una trilogia que té intenció de completar. Avui (22.30 h) serà al castell de Claramunt per actuar a l'Anoia Folk.

Havia tocat mai en un castell?

Últimament tinc una ratxa d'aquesta combinació entre edificis de guerra i música a la fresca. Fa poc vaig actuar al de Bellver, a Palma. En contrast amb el motiu pel qual van ser construïts aquests castells, quina utilitat més amable que els donem ara, al segle XXI!

Atlantis. Per què aquest títol?

Perquè és la continuació de l'anterior, Pegasus. És com un resum, una antologia. Se'n pot fer una altra lectura: com el continent d'Atlàntida, Mallorca també és una illa, i té problemes com la massificació. Els meus discos no tenen missatge; jo em dedico a la poesia i a la pura estètica, però la realitat és que a Mallorca hi ha controvèrsia amb el turisme, i s'haurien de començar a buscar solucions.

Així, al disc hi ha un cert punt de protesta.

Sincerament, no ho crec. Sí que hi ha una frase, «plaga d'estrangers», que quan la cantes a Mallorca tothom sap de què parles. Però hi ha molt més que això, no crec que sigui un disc reivindicatiu. Amb Pegasus m'havien quedat coses per experimentar, i Atlantis és una culminació de la meva relació amb les màquines. El single és tot electrònic, no hi ha res en acústic, però no és tant per una voluntat estilística; és perquè m'agraden els sintetitzadors.

Què té l'electrònica que li cridi tant l'atenció?

La manera com sona. Els objectes de la vida quotidiana tenen un so quan es percudeixen, i els instruments no són res més que el refinament d'aquests sons. En canvi, l'electrònica és la creació de les ones sonores amb l'electricitat. Crees sons que no són acústics, que no són a la naturalesa, i aporten fantasia a la música.

Amb el pas del temps, les seves cançons han evolucionat?

Sí, hi ha hagut una evolució. Tu ets sempre la mateixa persona; el que canvia és la feina. Com més discos fas, més en saps.

Quan va decidir dedicar-se a la música?

De petit, a casa meva eren músics. Anava amb el meu tiet, i ell feia ballar la gent. Jo pensava: m'agrada, aquesta feina és collonuda. Al final, els músics ens guanyem la vida perquè la gent es diverteix. No té a veure amb la qualitat: hi ha gent molt bona que no connecta amb el públic.

Atlantis és un disc més poètic que els anteriors?

La poesia és el meu llenguatge quan faig discos; sempre n'he fet, tot i que no sé si ho he acabat d'aconseguir [riu]. Hi ha gent que t'explica històries. Jo, en contraposició a la narrativa, faig poesia abstracta. És el meu registre.

A les lletres, reflexiona sobre la dicotomia individu-societat.

Sí. De vegades penso que l'individualisme està mal vist, que és insolidari, egoista. Quan dius vida privada, sembla que vulguis amagar-te. Estar sol, treballar sol, és digne; no és una actitud salvatge. La societat és la posada en comú d'aquestes individualitats. Hi ha qui es realitza més en les relacions, i hi ha qui ho fa més en ell mateix. El músic Frank Zappa deia: jo sóc individualista, i cal tenir-ho molt clar per dir-ho. Jo també em realitzo amb mi mateix, i no crec que sigui un defecte. La música que faig arriba a molta gent.

Quina part del seu públic prové del d'Antònia Font?

No són les mateixes persones; estic gairebé segur que més de la meitat del meu públic actual és nou. Hauria canviat igual en el cas d'Antònia Font. Si féssim els discos ara, el públic seria diferent.

No ho troben a faltar?

Hi ha una certa enyorança, està clar. Van ser uns anys molt ben aprofitats; vam viure i vam tocar molt. L'altre dia van venir a casa el cantant i el bateria del grup, en Pau i en Pere Debon, i vam recordar anècdotes. Però és normal.

Hi haurà retorn?

De moment no, és massa recent, i cadascú està treballant per la seva banda. Però Antònia Font no ha desaparegut. Hi ha repertori i hi ha la memòria de la gent. No toquem ni fem discos, però el grup segueix existint.

Quin format oferirà avui a l'Anoia Folk?

Jo en dic Power Trio: teclat, bateria i guitarra. És un format molt pràctic i estimulant; tant podem posar-nos en un racó d'una botiga de discos com en un gran escenari, i funciona.