Perico Pastor va escriure ara fa gairebé tres anys un article a La Vanguardia que, a tall de necrològica, recordava la relació d'amistat i admiració que havia mantingut amb Albert Gonzalo (Tarragona, 1954-2014). Al final de l'escrit, reclamava que no s'oblidés el seu llegat -«ha mort un gran artista, però la seva obra és aquí»- i afegia: «En un pis del carrer Comerç, i en algunes galeries d'aquesta ciutat, hi ha un munt de teles i papers que mereixen ser vistos. Jo encara els tinc presents, però Barcelona els hauria de veure. Algú s'hi anima?». Tres estius després, dos manresans, Mariona Vilaseca i Oriol Pérez, faran realitat el desig que expressava l'artista de la Seu d'Urgell amb l'organització d'una exposició que «vol reincorporar la figura i l'obra de Gonzalo en el món de l'art». La mostra s'inaugura avui (19.30 h) al Seminari de Tarragona i estarà oberta al públic fins al 15 d'octubre.
«L'Albert era molt humil, si no el venien a buscar, ell es quedava al seu estudi, no el movia l'aspecte mercantil de l'art», explica Mariona Vilaseca, que va conèixer Gonzalo el 2007 quan va presentar la seva tesina i la professora va convidar el tarragoní a escoltar l'exposició de la manresana, doctora en Belles Arts. «Entre les nostres obres hi ha molts punts de contacte, en l'àmbit filosòfic, plàstic i emocional», afegeix: «El vaig veure pintar, mai no ho feia sense música». El coneixement de l'obra i la proximitat amb Gonzalo van fer de Vilaseca una comissària idònia per dur a terme el repte de muntar la primera exposició des de la mort, ocorreguda el 9 d'agost del 2014.
Albert Gonzalo va emergir com un representant rellevant de l'art que es feia a Catalunya als anys 80, un moment en el qual van aparèixer en el panorama pictòric autors de la talla de Barceló, Moix, Mariscal i Viaplana, entre d'altres. Des de primera hora, el tarragoní també es va dedicar a la docència, i va fer del viatge una de les raons de ser de la seva existència. «Gonzalo va establir un diàleg amb tradicions artístiques i espirituals de diverses cultures d'arreu del món, com el sufisme, el taoisme i el budisme. Tenia una vocació ecumènica», apunta el musicòleg Oriol Pérez, que ha custodiat una part del llegat del tarragoní. Juntament amb Núria Gual, el manresà ha col·laborat amb Vilaseca per aixecar una exposició que «ha de ser un punt de partida» per donar a conèixer, de nou, la seva obra, afirma aquesta darrera.
Un col·leccionista inquiet
L'obra de Gonzalo no és desconeguda però no ha tingut la mateixa repercussió que altres contemporanis. L'exposició del Seminari de Tarragona mostrarà, repartides en dos claustres, una quarantena de pintures de 2x3 metres d'entre els anys 80 i el 1991, i «obra petita en paper i litografia», indica Vilaseca. També es mostren pintures del cicle 2003-04 i el darrer oli que va realitzar en vida, Ofrenes, que data del 2012.
El visitant, però, també podrà conèixer una altra faceta de la vida de Gonzalo igualment rellevant: la de col·lecionista de peces de cultures d'arreu del planeta. «En tenim mig miler de catalogades, procedents de Roma i Egipte, però també del Iemen, Cambodja, Marràqueix, Mongòlia... I encara ens hem de mirar les del Japó i la Xina!», afegeix la comissària manresana.
El projecte de recuperació de Gonzalo anirà creixent paral·lelament a la celebració de la mostra. Tot i que encara no hi ha dates concretades, està previst fer un concert relacionat amb la discografia de l'artista, en el qual està treballant Oriol Pérez. Així mateix, se celebraran unes jornades d'estudi vinculades a la Universitat de Barcelona i, a final d'any, es presentarà el catàleg de l'exposició. Diferents actes que volen ser el trampolí per a una futura, i no llunyana, mostra retrospectiva de més gran abast.
«La seva obra pictòrica està catalogada, però queda feina per fer. Hi ha carpetes amb un centenar de dibuixos, i en tenim dues mil que ens hem de mirar bé», anota Vilaseca: «Gonzalo és un referent cultural, un artista que va crear un llenguatge propi i que no podem deixar que quedi en l'oblit».
