Joaquim Piqué va néixer a Monistrol de Montserrat el 1970 i, ben aviat, als 10 anys, va iniciar la seva vida musical com a alumne de l´Escolania, on més tard va exercir de mestre i director. Segurament, en aquella època mai no s´hauria imaginat que ara, als 47 anys, i després d´acumular una llarga trajectòria a casa nostra, trobaria a la Patagònia xilena el seu propi projecte vital: des d´aquest dimarts, és oficialment el nou director de l´àrea de música coral del Teatro de Frutillar de Xile, un espai cultural que combina la programació d´alt nivell amb la vocació social i pedagògica. La llunyania del projecte l´ha obligat a traslladar-se i a deixar enrere la seva tasca de direcció a la Unió Musical del Bages, al cor Romança de Callús i a l´Orquestra de Flautes de Barcelona, així com el seu paper de subdirector al Cor de Cambra del Palau de la Música.

Com ha anat a parar a Xile?

Sóc a la Patagònia! [riu] Doncs a través de l´Escolania de Montser-rat. El Teatro del Lago de Frutillar volia internacionalitzar la seva tasca i s´hi va posar en contacte. La presidenta, Nicola Schiess, buscava per Europa candidats per l´àrea de música coral. Jo hi vaig enviar el meu currículum i vaig entrar en el procés de selecció. Després de diverses entrevistes, finalment van optar per mi, i aquí em teniu.

Des de quan hi és?

Tècnicament, vaig començar aquest dimarts, tot i que quan m´ho van confirmar ja em vaig posar a treballar. Al juny vaig venir vuit dies per conèixer l´equip i fer una masterclass, i ara hi he aterrat fa poc més d´una setmana per instal·lar-m´hi. El teatre és molt nou, amb un equip jove que té molta empenta; ja estem programant les temporades del 2018 i el 2019.

S´ho esperava?

Era una opció, però era conscient que era difícil. La directora del teatre ve d´una família austríaca, i havia estat a la Filharmònica de Viena. Jo sabia que hi hauria candidats d´arreu del món. Sempre tens la il·lusió, però fins que no vaig començar a fer entrevistes i reunions no vaig veure que tenia possibilitats reals. Ells estaven força d´acord amb el que jo els proposava, vam encaixar molt. És un projecte bonic i engrescador. Tot i que sigui molt lluny de casa, professionalment és un orgull.

Quina és la seva tasca?

La feina consisteix a estructurar un model d´escola coral; el teatre, a part de tenir una programació estable, és un centre pedagògic i social. Hi ha tres àrees educacionals: la de dansa, l´apartat instrumental i l´àrea coral, una mena d´escola que inclou cor d´adults, cor de joves i dos cors infantils. Jo em faig càrrec d´aquesta estructura i de crear un mètode de formació que no existia. També dirigiré el cor d´adults i m´encarregaré de la selecció. Paral·lelament, coordinaré la formació que el teatre fa a 23 directors de 23 cors d´escoles de la regió. El més bonic és aquesta potencialitat pedagògica, i estic content de poder col·laborar a donar reconeixement a la música.

La feina és semblant al que ja havia fet anteriorment?

Jo aprofito tota la meva experiència a l´Escolania, que he viscut com a alumne, com a mestre i com a director, i els anys com a cantant professional al Cor de Cambra, d´on he estat subdirector. El meu model, que intentaré aplicar aquí, beu de tota aquesta experiència de 30 anys de professió.

El millor és l´entorn natural on està situat el teatre?

El paisatge és descomunal, però el millor de tot és el teatre. És com viure en un altre planeta; no diries mai que ets en una regió del centre-sud de Xile. El van construir fa 7 anys i és molt modern. Té una sala de concerts per a 1.200 persones i una acústica brutal. I la programació és extraordinària, de primera fila. Hi ha gent del Brasil o l´Argentina que ve a veure concerts aquí. A més, és en un entorn privilegiat: des de la cafeteria veus tres volcans; tens una mena de mont Fuji que et presideix. Ara mateix, per la finestra, veig un llac.

I l´adaptació, com està anant?

És molt fàcil. Si volgués, ja tinc equip de futbol i tot. Des de Catalunya, vaig llogar una casa enmig d´un prat i m´hi estic instal·lant; aquí les parcel·les són de 5.000 metres quadrats. Schiess s´ha assegurat que al teatre hi hagi un tarannà determinat, que irradiï una manera de ser, i que les activitats que s´hi fan aportin beneficis a la comunitat. Per exemple: es dóna formació a la gent dels hotels de la zona, i l´altre dia feien un taller de creativitat per a tots els treballadors de l´àrea administrativa. Hi ha gent de seguretat que canta al cor.

Suposo que aquesta manera de fer el va ajudar a decidir-se.

Sí, és el que més em va agradar. Quan em vaig reunir amb Schiess a Barcelona va ser una impressió reveladora. Hi ha molta química, comunió i transversalitat entre els caps de departament; tothom va a l´una i té ganes d´experimentar i crear una estètica comuna. Hi ha una sinergia entre les tres àrees, que busquen treballar les unes amb les altres: que un noi que vingui a estudiar instrument rebi un treball de cos amb la dansa i una formació coral potent. Aquesta interacció es potencia des de la direcció del teatre. A més, et tracten amb molta familiaritat.

Què és el que més troba a faltar de Catalunya?

La família i les amistats; la gent que estimo. Hi ha 23 hores de viatge i 6 hores de diferència. No sempre pots contactar quan vols, i això és el més dur.

Per iniciar aquesta nova aventura, també ha hagut de deixar enrere molts projectes.

Evidentment. Els lligams hi són, i en tinc molt bon record, però compaginar-ho tot es fa inviable. Estic en contacte amb la coral Romança i amb els meus amics del Cor de Cambra i la Unió Musical del Bages, però ara aquest és el meu projecte vital a llarg termini, i hi estic centrat. Han apostat per mi i tinc un contracte indefinit. Vull aprofitar-ho; és una experiència més en la meva formació.

Així, s´hi veu vivint per a molt de temps?

Tant de bo pugui estar-hi molts anys. És un bon lloc per viure; tenen una altra mentalitat i un altre ritme. Si en el futur trobo un projecte semblant que m´il·lusioni a Catalunya, m´agradaria tornar, perquè és casa meva. Però el que veig aquí cada dia és increïble, sembla irreal. Em sento afortunat.

A Xile, el nivell és més alt o més baix que a casa nostra?

Des del punt de vista professional, hi ha molts músics que han vingut de fora. Hi ha nivell, però la capital és una ciutat molt potent, i les regions són més rurals. La música està més deixada que no pas a Catalunya, on des de fa temps hi ha un procés per potenciar-la. El teatre, però, ofereix la possibilitat als joves de preparar-se per poder estudiar música a la universitat. Això exerceix de focus, i atrau famílies formades i amb fills petits.

Qui valora més la cultura, els xilens o els catalans?

A Catalunya, el fet de tenir-hi tant d´accés fa que la gent deixi de donar-li valor, que sigui més elitista. Aquí passa al revés: s´està apropant a la gent amb un procés més sa. No tenir tanta oferta fa que tothom ho valori més. Els nens, que viuen a 3 i 4 hores de distància, vénen a fer instrument becats, i és tot gratuït. A Catalunya no conec cap centre equivalent; els teatres han deixat de fer aquesta funció social i pedagògica. El Liceu té el seu Conservatori, però no deixa de ser un negoci, i no va més enllà de fer calaix i omplir el teatre amb noms. Potser és inviable; aquí el projecte neix d´una dona que hi creu i que té una visió romàntica de la música. El segell del teatre és l´enriquiment cultural de la comunitat.