Les cançons de l'estiu es multipliquen

Així doncs, i amb permís de Despacito -que no és pròpiament una cançó pensada per ser un hit estiuenc, ja que va sortir al gener- en els últims anys ja no podem parlar d'una única cançó de l'estiu. «No et pots quedar amb una, és molt complicat; actualment, jo diria que n'hi ha una desena», assegura el discjòquei manresà Toni Chueco, que punxa a la sala Villa Martini, a les instal·lacions de l'antic Menfis. «Estem en una època en què l' streaming ho està cremant tot de manera accelerada; malgrat que és cert que hi ha cançons que marquen l'estiu, el mercat de la música comercial va molt ràpid. L'accés digital fa que tinguem infinita música i tothom és més exigent, tant a la pista comercial com a la pista electrònica. Si tens un públic de 2000 persones, has de posar el que la gent et demana», explica Chueco.

Amb aquesta idea hi coincideix Juanma Pradas, discjòquei santjoanenc que acumula 34 anys de trajectòria i que, enguany, ofereix les seves sessions a Set Box, el nou espai de la discoteca Silenci, als Trullols. «La cançó de l'estiu ha existit sempre. Jo hi crec, però abans n'hi havia una, i ara, amb el pas dels anys, n'hi ha moltes. La meva última gran cançó de l'estiu és del 1983: Dolce Vita, de Ryan Paris», recorda Pradas.

«Sempre hi ha algun tema que destaca, però el fenomen s'explica perquè l'estiu és una època de l'any que crida l'atenció, i se li dóna aquest nom. També hi ha una cançó de l'hivern, però no destaca tant, perquè no té el mateix màrqueting», opina el discjòquei resident de La Carpa del Riu, Luis de Frutos, que considera que aconseguir que un èxit destaqui per sobre de la resta «és molt difícil». «Abans n'hi havia un parell, i ara són 5 o 6, que sonen a tot arreu».

La cançó com a producte

Des d'una visió més crítica, el manresà Marc Garcés, discjòquei de la sala Stroika, assegura que «l'etiqueta és real, però existeix perquè es busca. Sempre s'associa un tema a l'ambient de vacances i platja. És fruit de la comercialització i la mercantilització de la música, com passa amb les altres disciplines artístiques. La cançó de l'estiu és un producte, i a la indústria musical li interessa que n'hi hagi successivament. És una cançó fàcil en tots els sentits», opina. Per això, en les seves sessions, opta per allunyar-se'n i punxa «varietat d'estils i gèneres, amb temes que no són tant comercials». «Tinc preferència per la música alternativa i introdueixo cançons menys habituals, fora dels circuits, que fan ballar però que tenen un missatge al darrere. La primera vegada la gent no se les coneix, perquè no sonen a la ràdio, però tres setmanes després ja les canten i les demanen. Per a mi, la música no ha de ser només un producte de consum i d'entreteniment, sinó que ha d'anar més enllà i tenir valor cultural», afirma Garcés, que creu que el problema rau en el fet que la gent «només coneix i escolta les cançons més comericals».

Joel Lliró, membre de l'Orquestra Mitjanit -conjunt bagenc amb 23 anys d'experiència fent ballar la gent en revetlles, festes majors i celebracions populars- també se'n desmarca. «Nosaltres en fem un cas relatiu. De fet, les cançons més populars, que tenen més difusió als mitjans estatals, acostumem a no versionar-les. No volem caure en el tòpic fàcil i ensucrat d'un tipus de cançons que es cremen molt ràpid i que són buides de missatge i d'ànima; intentem diferenciar-nos de les orquestres de ràdio fórmula amb un criteri particular i nostrat», explica el músic.

«Ens centrem en temes de grups com Zoo, Txarango, La Pegatina o Calle 13, i fem adaptacions de clàssics com El meu avi. Per suplir la demanda uniforme i uniformitzadora de música comercial, també fem, per exemple, la Santa Espina amb versió reggaeton. La gent ens valora l'originalitat», assegura Lliró.

L'imperi de la música llatina

Si hi ha un gènere que, en els últims anys, ha monopolitzat la gran majoria dels èxits de l'estiu, aquest és precisament el reggaeton, que s'ha convertit en la música comercial per excel·lència i ha desplaçat altres estils com el house i el dance. Tot i això, els discjòqueis consultats coincideixen a dir que no s'hauria de fer servir aquesta etiqueta per anomenar-lo. «Es tracta de pop llatí amb ritmes de reggaeton, però no deixa de ser una fusió de molts estils», assegura Toni Chueco. Hi coincideix Luis de Frutos: «El que avui s'està produint és com el pop de tota la vida, però amb una base de reaggaeton», assegura.

«Per a mi, el pop espanyol i la música dance han mort», afegeix Juanma Pradas. «La invasió del reggaeton és, en realitat, la de la música electrollatina. El tema de l'idioma fa que, aquí, aquest gènere ho domini tot. Enrique Iglesias o Shakira no són reggaeton pur i dur. El reggaeton més autèntic és, per exemple, el tema La gasolina. Però la gent ho barreja tot, i vénen i et diuen: posaràs això tota la nit? Jo no estic en contra de les modes, tinc molt clar que si no posés aquest tipus de música no estaria punxant», diu el santjoanenc. Només alguns temes com Shape of you, d'Ed Sheran, i Swalla, de Jason Derulo, escapen del domini de la música llatina, que no és hegemònica a les discoteques d'altres països d'Europa.

Ingredients i patrons comuns

Més enllà d'això, discjòqueis i músics tenen clar que, per triomfar, una cançó de l'estiu ha de tenir uns ingredients molt definits: ha de ser ballable, ha de tenir una lletra fàcil que, malauradament, sovint desprèn tics masclistes -«jo no les escolto», confessa Toni Chueco-, ha d'incorporar una tornada fàcilment memoritzable i s'ha de basar en una harmonia molt utilitzada i en un ritme de moda -avui en dia, el ritme llatí.

«Jo ho comparo amb la gastronomia. Les cançons de l'estiu són una mica com les postres: totes són dolces, tot és sucre i, per dolentes que siguin, te les acabes fotent», diu Joel Lliró. Juanma Pradas ho matisa: «Són cançons per divertir-te, sempre ho han sigut. No culturitzen, sinó que serveixen per passar-s'ho bé, que bona falta ens fa», assegura. «S'han de relacionar amb el context de festa: hi ha persones cultes, que no ho diries mai, que vénen i et demanen Gente de Zona. En aquest sentit, diu Pradas, «cada any es critiquen les cançons de l'estiu. No agraden però tothom les escolta, tothom les porta al mòbil i tothom les té al cotxe».

Un exemple d'aquesta mena de doble moral de gustos musicals el podriem trobar perfectament en el popular tema Despacito que, malgrat haver batut el rècord mundial d'escoltes en streaming aquest mes d'agost, sembla que a les pistes de ball ja va de baixada. «La reacció de la gent no té res a veure amb quan va sortir. Ara comença a ser una cançó més. Destaca, però ja en té 7 o 8 al davant», assegura Luis de Frutos. Tot i això, es tracta d'un tema global, que s'ha situat com a número 1 durant moltes setmanes consecutives en llistes d'arreu del món i molts la consideren la cançó de l'estiu 2017. «Amb aquesta cançó t'assegures el tret, i te la demanen. La pots posar dues o tres vegades per sessió i ningú et diu res», explica Pradas.

El públic, però, de seguida vol novetats i els temes que fa més temps que sonen es van desgastant. «Tan Despacito com Me enamoré de Shakira i Súbeme la rádio d'Enrique Iglesias s'han cremat», afirma Chueco. «Les ràdios hi juguen un paper molt important», assenyala Garcés. «Ens bombardegen amb aquests temes constantment, fins que la gent els avorreix i en surten uns altres. I el cicle continua».

Segons la majoria de discjòqueis, la gran revel·lació dels últims mesos és el tema llatí Me Rehúso, del cantant veneçolà Dani Ocean. Curiosament, la cançó es va publicar el setembre del 2016, però fins aquest maig no s'ha posat de moda. «Com que va sortir a final de l'estiu passat ningú li va fer cas. Ara està triomfant», assegura Chueco. «Ha sigut un boom pràcticament de cop i volta; encara tindrà sortida fins a final d'octubre», afirma de Frutos.

I les cançons en català?

Jenifer, d'Els Catarres, és un bon exemple de com una cançó catalana pot convertir-se en el tema d'estiu. Actualment, Txarango és qui més èxits situa a les llistes. «Des que vam obrir, posem Una lluna a l'aigua, del seu nou disc, a cada sessió; no ens la deixem mai», assegura Chueco. «Jo segueixo punxant Músic de carrer», diu Pradas. «Txarango funciona tant amb el públic que li agrada la música catalana com amb el que no», afegeix de Frutos. La visió crítica l'aporta de nou Garcés: «L'objectiu no és que les cançons en català siguin hits de l'estiu. Cal crear dinàmiques pròpies perquè, com passa amb el grup Zoo, els temes en català siguin massius a Internet».