Sembla inevitable que a un autor d'una certa trajectòria -i trenta anys d'ofici i gairebé dues desenes de llibres ho són- li arribi el dia de preguntar-se si la seva experiència pot ajudar els joves aspirants a escriptor. Jaume Benavente (Barcelona, 1958) va posar la modèstia per davant quan l'editor de Libros de la Vorágine, Lucho Tapia, li va proposar recollir en un volum l'experiència del viatge que va realitzar el 2014 a Xile per presentar la novel·la Nocturn de Portbou i oferir una conferència a la Universitat Finis Terrae, a la capital Santiago. Però l'impuls del narrador tranquil va superar totes les reticències i el resultat ha arribat enguany: Una mirada interrogativa & altres textos errants.

Està en el lloc on volia estar quan va començar a escriure?

Em sorprèn haver resistit, perquè el més fàcil hauria estat plegar després del segon o el tercer llibre. Reconec les meves llacunes, però estic satisfet del conjunt, d'algun llibre i del sentit de l'obra. En el ter-reny comercial, estic decebut del país. Però caldria que examinéssim el concepte d'èxit: és escriure llibres que poden commoure i transformar, o vendre molts exemplars i no commoure?

Escrivint en català, de diners ben pocs.

Tu has de tenir clar el què fas. El camí que jo passejo i espero continuar passejant està bastant definit, no penso canviar la manera de tractar el text, amb una lentitud calculada, observant els detalls, creant temes i espais a partir del paisatge. A aquestes alçades ja no em posaré a fer diàlegs curts i escenes còmiques. No seria jo.

Què va explicar als estudiants que el van escoltar a Xile parlant de l'ofici de l'escriptor?

No volia teoritzar, els vaig dir que escriure és una pulsió, que hi ha una relació entre l'individu i l'entorn. En el meu cas, això va relacionat amb el viatge literari. I cadascú ha de triar el seu camí.

«Una mirada interrogativa & altres textos errants» li ha servit per fer recompte, inventari, de la seva trajectòria?

No és una recapitulació, sinó una continuació. M'ho he pres com una oportunitat per reafirmar-me i per aplegar coses que ja havia dit, però de manera fragmentària aquí i allà. Parlo de temes que m'interessen, com Europa, el fet de passejar, el judaisme laic; fins i tot episodis personals, com el fet d'haver estat candidat per un partit trotskista quan era jove. Me'n sento tant lluny d'allò!

Res de punt i a part, doncs?

En tot cas, és un punt i seguit, perquè tinc corda per a vint o trenta anys si la salut em respecta!

Què significa el viatge en la seva narrativa?

Vull que els llocs m'emocionin o em provoquin experiències, i les històries sorgeixen a partir del caminar, del fet de voltar. Quan vaig pel món, no porto una guia ni m'he preparat la ruta a casa. Estic obert a la sorpresa i a l'atzar.

En les seves novel·les i dietaris, el viatge hi és present. Té la sensació que avui en dia hi ha molta narrativa de viatges?

Sí, però el tipus de litratura que jo faig és més reflexiva. No crec en el llibre que surt del fet d'anar a un lloc i explicar el que veus. Cal interrelacionar-se amb el paisatge, hi ha d'haver una catarsi, una transformació. I no crec que aquest tipus de literatura tingui una acceptació massiva. Vivim una època d'infantilització, de banalització. Jo, amb catorze o quinze anys, escrivia poemes i volia canviar el món. Ara, els joves pengen imatges a Instagram.

També està de moda escriure llibres sobre el fet de passejar.

Jo he llegit poques coses teòriques, autors com Thoreau, Walser, ... És cert que ara està revifant la història del passeig. A veure si em deixen un espai per a mi. Abans tothom estava assegut, ara sembla que el conjunt de la societat necessita actituds més actives. Tot i això, crec que la literatura a través del passeig i la mirada mai serà un tema que interessi de forma massiva. Si ho fos, voldria dir que ens hem obert a l'inesperat.

En el llibre dóna la impressió que l'escapada a Xile ha estat rellevant en la seva carrera?

Va ser una experiència molt interessant, vaig poder veure el Pacífic, que era una obsessió que tenia. Jo dic que Xile és com una illa allargada, i ells, juntament amb els argentins, es veuen com els europeus de Sudamèrica. Xile em va obrir a nous paisatges, i d'un d'ells és la ciutat de Valparaíso, de la qual en sorgirà la novel·la que estic preparant ara, tot i que va per llarg. D'altra banda, hi ha la conferència: mai havia parlat de mi. Vaig intentar ser pràctic i dir als estudiants que m'escoltaven que fossin pràctics. És a dir, que busquin una bona feina per sobreviure i, així, també es podran dedicar a escriure. Vaig adonar-me que tenen una visió molt idealitzada de l'ofici d'escriure, molt modernitzada, com si això fos escriure, guanyar diners, tenir un cotxe, ...

Un altre concepte clau de la seva narrativa és la «malenconia». En quin sentit en parla?

Com una cosa que no és negativa, diferent a la tristesa. La melanconia és un dels grans motors de l'art i de la literatura.

Però té mala fama.

Sí, però jo crec en la melanconia creativa, que et permet sobreviure a situacions difícils. És una energia íntima que cal desenvolupar. La melanconia no s'ha de guarir, s'ha de saber portar. Però és cert que té mala fama, s'associa a l'alcoholització, al suïcidi de la Virginia Woolf... Jo tinc la melanconia instal·lada en el present i en les expectatives de futur.

Quin pes té «Nocturn de Portbou» en la seva carrera?

Jo tinc dues novel·les que són centrals, Llums a la costa i Nocturn de Portbou i dos dietaris que també ho són, Viatge d'hivern a Madeira i Dietari de Porto. El Nocturn és el gresol on obro tots els temes que m'interessen: l'atracció per la frontera, l'Europa oriental, la caiguda del comunisme. Per primer cop vaig tractar amb el sol·liloqui, i ja treballava amb el paisatge. Va ser com el començament. Després, el Viatge d'hivern a Madeira va ser la primera gran oportunitat que vaig tenir d'escriure un llibre de viatge, on hi havia ficció i descripció.

Curiosament, en alguna de les seves obres apareix Súria.

De tant en tant m'hi deixo caure. Una vegada hi vaig anar a esmorzar, de pas cap al Berguedà, on havia de fer una xerrada.

A Berga no s'hi va per Súria.

Ja ho sé, però un cop al cotxe no em ve d'uns quants quilòmetres. Vaig anar a la plaça del Poble Vell. Recordo que va entrar el Josep Peramiquel i em va dir 'Jaume, què hi fas aquí! Si pares a Súria, vine'ns a veure, home!'» No m'agrada molestar. Però li ho vaig agrair.

Què li agrada de Súria?

És un poble que no és pagès sinó industrial, i això li dóna un caràcter diferent. Hi ha una Catalunya interior que m'interessa molt. Tinc la sensació que el Bages és una comarca bastant oblidada, bandejada.