Era el mes d'octubre de l'any 1996 quan, a l'Ateneu Popular Vallcarca de Barcelona, es va gestar l'embrió d'un projecte anomenat Propaganda pel fet!. Sense perspectives de negoci, tan sols com una afició, aquesta cooperativa musical va començar «com una distribuïdora petita, que intercanviava maquetes i cassets», recorda Dani Castellano, un dels socis pioners, juntament amb Litus Tenesa, que va ser un dels tres fundadors. «Més que una feina, era un hobby, perquè no hi havia remuneració. La nostra intenció era donar veu als que no en tenien; agafar grups alternatius, que no estaven representats més enllà dels ateneus o les cases okupes, i aconseguir col·locar-los als circuits i que arribessin al màxim de gent possible. Llavors era l'època d'Els Pets i Sopa de Cabra; la música alternativa i reivindicativa no sonava gens».
Ara, 20 anys després, la situació és totalment diferent: Propaganda pel fet! s'ha convertit en una discogràfica consolidada, amb 120 treballs editats i també un espai de festa i concerts referent a la Catalunya Central, la sala Stroika. Obrint Pas, el grup més paradigmàtic i company de viatge des de l'inici, ha estat «un conjunt mainstream». «Mires els grups que estan funcionant -diu Castellano- i t'adones que el discurs reivindicatiu s'ha imposat. Ja no és estrany veure uns Ebri Knight o uns Txarango a les festes majors».
Un punt de vista activista
Un altre dels impulsors i soci cooperativista de la discogràfica, Xavi Angulo, opina que l'especificitat del projecte és «que som una estructura petita, i hem treballat des d'un punt de vista activista». «Vam decidir que, si ens haviem de dedicar a això, havíem de treballar amb grups que ho tenien més complicat per sortir del seu nucli directe i accedir al públic general, al circuit de concerts i als mitjans de comunicació. Ja sigui perquè cantaven en català, que en aquella època hi havia poca cosa, o perquè el tipus de música i les lletres que fan no són 'les que toquen'».
«Una de les grans fortaleses que hem tingut és la constància», assegura Castellano. «Hi ha gent que es rendeix abans de veure resultats, i nosaltres, probablement per la passió, la militància, l'activisme i les ganes, hem sigut capaços de tenir paciència i continuar». Per a ell, «Propaganda no és només un projecte musical; entenem la música com un element de transformació social. De mica en mica, hem anat consolidant l'estructura, i ara tenim una musculatura espectacular. Si mirem enrere, després de 20 anys el balanç és molt positiu: tot i ser un segell petit i alternatiu que va a contracorrent, hem editat discos que són imprescindibles per entendre la realitat musical d'aquest país. La sensació és que els nostres grups van a més, i ara tenim un nivell d'experiència que abans no teníem. És cert que a vegades, quan guanyes experiència, guanyes també en conservadorisme, però per sort hem mantingut l'esperit jove i arriscat», afirma. «Tenim ganes de seguir jugant», afegeix Angulo. «Però els nostres plans de futur sempre han sigut força curts; no pensem a 15 anys vista», comenta Marc Padró, un altre dels socis cooperativistes. «Tots tres [Castellano, Angulo i Padró] som de Ripollet, i quan el 2001 celebràvem el 5è aniversari, al Vell Congost, no ens imaginàvem que vindríem a viure a Manresa i que faríem 20 anys».
D'on surt el nom?
«Un acte pot, en pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets». Aquesta era la màxima amb la qual es basava l'estratègia d'agitació anarquista que hi va haver a Barcelona a principi del segle XX, i a la qual la discogràfica deu el nom. «La idea és que, si es fa una acció que sorprèn, la gent es consciencia més ràpidament que no pas llegint un llibre. Nosaltres fem un paral·lelisme: la música pot ser aquest petit detonant que faci canviar una persona -perquè la música et canvia la vida- i t'ajudi a trobar-te amb gent a qui també ha passat el mateix, per treballar amb l'objectiu de canviar les coses», explica Xavi Angulo.
En aquest sentit, els grups i artistes que agrupa el catàleg del segell manresà, actualment una quinzena, són músics compromesos com Feliu Ventura, ZOO, La Raíz, KOP o At Versaris, als quals la cooperativa ofereix una relació transparent, un contracte en confidència i una presa de decisions consensuada. Molts d'ells van participar al concert de celebració dels 20 anys, el juliol passat. «Tant ells com nosaltres entenem la música de la mateixa manera, i el millor són les relacions que teixeixes amb tots ells. Al final és molt difícil diferenciar allò personal d'allò professional; el límit es difumina. Propaganda pel fet! no és només la nostra feina, i això té coses dolentes i coses molt xules: tant els problemes com les alegries te les emportes a casa», confessa Angulo. «El 95% dels que ens dediquem a això estem una mica bojos, i tenim en comú la precarietat, l'autogestió i l'autoaprenentatge, perquè no hi ha uns estudis de productor discogràfic, sinó que se n'aprèn fent-ho».
«A mi, el que més m'agrada del sector és la cultura, i el que menys, el negoci», resumeix Castellano. «El fet d'haver de tenir un rendiment econòmic és la trampa i la perversió en què cau l'art. El component artístic té un punt de màgia: hi ha feines on, si ajuntes dues peces, tens un resultat, però en el món de la música no saps ben bé què és el que fa que funcioni una proposta. Hi ha dies que puges a l'escenari i veus 50.000 persones cantant, amb una banda que has acompanyat, i se't posa la pell de gallina. Però també hi ha dies en què, tot i que el grup és bo, hi ha 50 persones al directe».
Pioners en el model '360 graus'
La història de Propaganda pel fet! també està marcada per la gran quantitat de canvis que ha afrontat les darreres dècades el món discogràfic. Amb l'arribada de les noves plataformes digitals de consum musical, el sector ha viscut una autèntica revolució, i ha deixat enrere la successió de formats que va des dels discos de vinil fins als CD, passant pels cassets i els mp3.
Quant al model de negoci, però, la discogràfica manresana es va adaptar per necessitat, i de manera precoç, al que ara fan totes les discogràfiques arran de la crisi, per «defensar» el seu model. L'anomenat model 360 graus consisteix a gestionar totes les necessitats de l'artista, des de treure el disc fins a promocionar-lo, impulsar les gires i els concerts i gestionar els drets de les cançons.
«Al principi buscàvem mànagers per als artistes, però vam veure que en l'àmbit alternatiu no n'hi havia. Si volíem que les bandes toquessin, havíem de fer nosaltres aquesta funció. També teníem clar que no editaríem 40 discos l'any; el negoci no era només aquest. Quan va arribar la crisi i no es venien CD, ja érem mànagers i, de fet, el que fèiem a l'inici i ara no és gaire diferent», diu Castellano. «L'explicació de tot plegat és que ens uneix el projecte, la filosofia i la passió per la música, i anem fent projectes adaptant-nos a com canvia tot. Com que som pocs i ens avenim, ens adaptem ràpid», conclou Angulo.
