El navarclí Jaume Costa (1956) no va conèixer l'obra del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès (1948-1989) fins l'any passat, amb En la solitud dels camps de cotó. Va ser el preludi d'una relació que ha continuat amb La nit just abans dels boscos, que dijous (21 h) s'estrena a la Sala Petita del Kursaal i que té en la seva filla, la violoncel·lista Anna Costa, la meitat musical del projecte.

No és fàcil, el text de Koltès. Però és «engrescador», explica Jaume Costa. El risc, diuen pare i filla, suposa també un repte. I una «il·lusió», sobretot pel fet de «treballar junts, a parts iguals sobre l'escenari, en una obra professional». Anna Costa s'estrena, també, en la composició de la música que interpretarà en directe i que acompanyarà el monòleg del seu pare. Ella la defineix de «banda sonora» del text: «no es tracta de lluir-me sinó que la música formi part del que s'explica a escena. Que text i música siguin un tot». Per a Jaume Costa, «és la música que el personatge sent dins del seu cap». I què sent?

La nit just abans dels boscos és una reflexió en veu alta sobre la solitud, la desesperació i la necessitat «que tenim les persones de comunicar-nos, d'arribar a l'altre. El personatge busca una persona a qui explicar la seva vida, compartir les pors, els odis, els anhels... tant se val que sigui un desconegut», subratlla l'actor; per a la violoncel·lista, el text mostra, també, el fet de sentir-se estranger, no per origen, sinó pel sentiment d'inadaptació, de «no pertànyer enlloc».

És per això que el personatge que interpreta Jaume Costa mostra l'aspecte d'una persona «en el llindar de la indigència, sol a la vida», que camina per un suburbi de París, i ho fa emmarcat en una escenografia sòbria (una paret, un banc) on encaixa una Anna Costa «etèria», vestida de blau cel, descalça i il·luminada per una llum freda.

Però, precisament, l'objectiu que es marquen els dos creadors és que la indiferència de què parla el text es transformi en tot el contrari quan els espectadors surtin del teatre: «busquem que el muntatge, amb la simbiosi de text i música, arribi al públic; que no deixi indiferent, que impacti. Si al matí qui hagi vist l'obra es lleva pensant-hi, haurem aconseguit l'objectiu», subratlla Anna Costa. I és que, remarca el seu pare, l'obsessió ha estat posar en escena una adaptació «entenedora. En el text de Koltès no hi ha cap acotació i ets tu qui li ha d'atorgar el sentit».No sense l'altre

Pare i filla van començar a assajar a principi d'any i, tot i que inicialment Anna Costa va pensar en fer arranjaments de cançons franceses, a mesura que avançaven assajos va veure clar que el text i la interpretació necessitaven una partitura pròpia. Al final, subratllen, l'adaptació que presentaran dijous, amb una durada de 85 minuts, és una fusió. Com li va dir el seu pare quan assajaven: «Aquest text ara ja no té sentit si tu no hi ets». Amb la traducció de Sergi Belbel i l'adaptació, direcció i interpretació de Jaume Costa, el treball entre pare i filla ha anat «molt bé. No ens hem tirat els plats pel cap», riu la violoncel·lista. Al contrari. I, ahir, ho reblava així: «Com a pare i filla sempre hem tingut una gran relació i jo sento molta admiració i respecte per la valentia del meu pare».