Quan Roberto Bolaño va morir, l'any 2003, la seva obra magna, 2666, encara no havia ni entrat a impremta, Jordi Pujol era el president de la Generalitat, George W. Bush vivia a la Casa Blanca i el Barça estava a punt de fitxar un tal Ronaldinho. Sí, el món ha canviat.
Catorze anys després, Bush i Ronaldinho són records més o menys simpàtics, de Pujol millor no parlar-ne, i Bolaño ha passat de ser un autor semiclandestí admirat en cercles de lletraferits a ser un fenomen de masses celebrat com el gran renovador de la literatura llatinoamericana del canvi de segle i un valor segur per a qualsevol editorial.
La fulgurant sortida al mercat de la seva primera i monumental novel·la pòstuma, entregada al seu llavors editor pocs dies abans d'entrar en la fase final de la malaltia hepàtica que el va sentenciar, va ser l'espurna que va convertir l'home Roberto, el que vivia a Blanes i jugava a jocs d'estratègia militar, en el mite Bolaño, l'autor tràgic desaparegut en el punt àlgid de la seva carrera creativa. Una figura, a més, capaç de posar d'acord en el seu elogi des de la crítica especialitzada fins a l'estrella de la TV per cable nord-americana Oprah Winfrey, que l'any 2008 va incloure 2666 en la seva influent -com a mínim en l'àmbit comercial- llista de recomanacions.
Un cop d'ull als arxius
Amb l'escriptor xilè convertit en una celebritat i sotmès a les voracitats dels lectors, era inevitable que els segells remenessin el seu fons de catàleg amb l'objectiu de recuperar aquells dels seus llibres que, en el seu moment, van passar més desapercebuts. I un cop les reedicions s'esgotessin, era evident que cada cop seria més gran la temptació de recórrer a l'extens arxiu de manuscrits en lletra petita i atapeïda que Bolaño va deixar en vida a la recerca d'aquells que es trobessin en un estat finalitzat o més avançat.
És evident que això no és una pràctica nova. De Franz Kafka a David Foster Wallace passant per John Kennedy Toole o, en un àmbit més proper, Rafael Chirbes, han estat molts els escriptors que han sortit a les llibreries amb la faixa de «text inèdit» en els seus últims llibres. Una opció, no cal negar-ho, sempre controvertida i en tensió entre la mercadotècnia i l'interès acadèmic per conèixer més a fons el catàleg de tècniques i obsessions de cada autor. Oimés en el cas de Bolaño i els autors abans citats, posseïdors de tot un univers fascinantment propi.
Justament ara fa un parell de dies va arribar a les llibreries Sepulcros de vaqueros, una novel·la dividida en tres parts i escrita entre el 1993 i els seus últims mesos de vida, de manera quasi paral·lela a 2666. Tres llibrets breus pels quals desfilen alguns dels elements característics de l'autor i que suposen també el retrobament dels lectors amb el personatge d'Arturo -a estones també dit Rigoberto- Belano, un dels àlter egos més recurrents i coneguts de l'autor, una mena de màscara sota la qual Bolaño projectava les seves pors, frustracions i esperances i que els seus lectors ja coneixen d'obres anteriors com Estrella distante, Amuleto, o Los detectives salvajes.
A banda de per traçar una línia que uneix part de la seva producció, les constants aparicions d'aquest personatge serveixen també per calibrar l'empremta vital i biogràfica que s'amaga en les obres d'un autor tan complex i exigent com agraït, almenys de cara al lector. Encara que aquestes algunes vegades apareguin en forma d'esbossos més o menys desenvolupats.
