Perdre els records i deixar de ser tu. Aquestes són les conseqüències de la malaltia de l'Alzheimer, segurament una de les més dures que ha d'afrontar l'ésser humà i el seu entorn. L'actriu Muntsa Alcañiz (Constantí, 1954) es posa en la pell de la Júlia, una dona d'uns seixanta anys a qui li acaben de diagnosticar la malaltia, en l'obra Abans que arribi l'alemany, de Marta Barceló. Lluny de rendir-se, la protagonista decideix rebel·lar-se per viure intensament el temps de consciència que li queda, en una reflexió vital sobre la identitat i el coratge. Dirigit per Joan Fullana, el text va guanyar el 2n Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i es representarà avui (21 h) a la Sala Petita del Kursaal amb motiu del Dia Mundial de l'Alzheimer.

Com s'ha preparat el personatge? Coneixia la malaltia?

Sobre l'Alzheimer ja havia fet un altre paper temps enrere, en l'obra Pensaments escrits al caure les fulles, d'Ayub Kan-Din. La informació clínica i els coneixements els tenia a mà, perquè va ser llavors quan vaig començar a fer un treball de camp sobre la malaltia. El treball de camp és la feina més apassionant i intensa, i potser la que queda més al fons del disc dur de l'actor. Vaig parlar amb metges, amb gent amb familiars afectats, i em vaig informar sobre els diferents comportaments, edats i graus de la malaltia. Però aquesta obra és totalment diferent; no es parla tant de l'Alzheimer com del fet que una malaltia com aquesta, o una altra -que saps que és una sentència- pot ser també una oportunitat per fer una refundació personal; pensar la pròpia persona des d'un altre lloc. Per això el text té molta riquesa.

L'obra serveix per entendre una mica millor què és l'Alzheimer, o bé parla més sobre com fer front a un daltabaix així?

L'obra és, des del respecte, un cant a la vida, i dóna l'oportunitat d'entendre les malalties amb unes actituds diferents per part de qui les viu: no deixar-la en mans d'un altre, sinó ser-ne tu el protagonista. Els espectadors viatgen amb el personatge, i és un viatge per inspirar, més que per donar lliçons. Fins ara, la resposta de l'espectador ha estat excel·lent. Ens hem quedat perplexos i emocionats de la gran rebuda. A part del tema en si, hi ha el tractament que se'n fa, la delicadesa amb què es parla.

Quin és el còctel de sentiments que viu la protagonista?

Hi ha una frase que resumeix el que li passa: «una patada en el culo es un paso adelante». A ella li donen una puntada de peu al cul, però es converteix en una mena de benzina, un carburant per viure. Tota l'obra es basa en les decisions que ella va prenent. L'obra va d'això: del respecte i de la dignitat de viure. Les persones no hauríem de pensar en termes de supervivència; cal pensar en termes de vivència. Deixem-nos de sobreviure, i a veure si podem viure!

Per tant, hi ha un apoderament.

Sí. Socialment, el que estem vivint és molt semblant. L'apoderament ve quan tu respons i ets conseqüent amb el que vols.

Com es planteja el paper de l'entorn?

L'entorn està representat per en Pedro Mas, que fa molts personatges: un capellà que la vol consolar, un metge que li diu que es posi les piles, un cambrer, un fill que la vol cuidar, l'altre fill, un venedor, etcètera. Hi ha un punt de misteri: no saps si totes les converses o situacions han passat de debò o se les ha imaginat la protagonista. Entre llaços i records, de vegades hi ha buits que cal omplir per donar-los sentit.

Les reaccions deuen ser diverses.

Hi ha moments que no l'entenen, moments molt paternalistes i moments més exigents. Els personatges l'obliguen a superar etapes.

Els humans necessitem un 'compte enrere' per prendre'ns la vida d'una altra manera?

En el fons, es tracta de no veure't com una víctima, sinó com una persona que s'ha de preparar i que ha de reaccionar.

L'obra és, doncs, una reflexió vital amb l'Alzheimer com a pretext?

L'Alzheimer és una malaltia que tenim a la nostra societat d'una manera molt present, i és el punt de partida. Text i pretext estan molt ben teixits per part de Marta Barceló. Està bé que sigui l'Alzheimer, perquè recordar és important en una cultura i en una civilització. Hi ha una gran metàfora en l'Alzheimer, i és un bon motiu per parlar de l'existència humana.

Tot i tenir un rerefons dramàtic, fins a quin punt es fa servir l'humor?

L'humor es troba en situacions concretes que, dins l'obra, fan riure. En realitat, en els drames ben explicats sempre hi ha humor. Si no hi hagués un tub d'escapament, petaríem; cal descarregar tensions per refer-nos i reflexionar. Els drames estan plens de moments graciosos, no perquè els temes dels quals parlen ho siguin, sinó per les situacions. I les comèdies sovint parlen de coses terribles, que no voldríem que ens passessin a nosaltres, i ens en riem.

Veure l'obra pot ajudar persones que es trobin en una situació semblant, o els familiars que conviuen amb la malaltia?

Sí, sí que pot ajudar. L'art sempre va bé, i arriba a uns llocs on no arriba la ciència. Les persones que coneixen el tema i han vingut han gaudit molt i així ens ho diuen. I gent propera, com la mare de la Marta Barceló [l'àvia de l'autora va tenir Alzheimer], molt emocionades.