Hi va haver un temps en què a Crist Rei s'hi deia missa i al Kursaal hi feien cine, «pel·lícules de la Lollobrigida i Carmen Sevilla, que portaven transparències negres», recordava ahir Carles Cases. Fa mig segle, quan era un infant, el futur pianista i compositor feia d'escolà, tocava l'orgue i aprenia uns cants espirituals negres acabats d'arribar de l'altra banda de l'oceà que a mitja tarda va recuperar al mateix edifici on s'escapava de tant en tant per admirar les actrius de l'època. En una curiosa giragonsa de la seva prolífica trajectòria, va estrenar el seu nou espectacle, L'esperit dels Obama, tan sols «a tres o quatre portes» d'on va començar tot.

Dempeus, després d'una hora i mitja de concert, el públic va acomiadar Carles Cases i el potent conjunt vocal i instrumental que el va acompanyar: l'Orquestra de Cambra Terrassa 48 dirigida per Quim Térmens, Jordi Farrés (guitarra), Pau Lligadas (contrabaix) i les cantants Núria G. Cols, Saphie Wells i Pau Bordas. Era la recompensa a una estrena reeixida -iniciada amb una certa fredor ambiental- precedida per un exercici de nostàlgia, un altre de talent musical i un darrer de posada en escena mesurada i eficaç.

L'esperit dels Obama és el viatge de Carles Cases a la seva infantesa i a un repertori de cants espirituals negres que van popularitzar tant els capellans més progressistes en temps de dictadura com el recordat Grup de Folk. Per a una generació i la següent, un grapat de temes que es van cantar a l'església però també als caus i als esplais. Cançons conegudes que van activar els mecanismes de la memòria de bona part dels espectadors que ahir van omplir el Kursaal.

Cases va fer seves un grapat de peces senzilles que, en l'Amèrica del Nord dels esclaus, pregonaven esperança. Cada títol contenia la mirada personal del compositor bagenc, un bany de sentiments que anava i tornava de l'escenari a la platea. La lletra de Hi ha algú que està trucant, interpetada per la sallentina Núria Cols, va arribar tan contundent en la seva humilitat com si el públic es traslladés als anys 60 i 70, i alhora tan treballada -tan cuidada, tan estimada- com van voler Casas i les cordes de la Terrassa 48.

És cert, com advertia l'autor en una entrevista prèvia a Regió7, que el conjunt del repertori ha tingut un cert oblit. Però ahir es va actualitzar i va exhibir capacitat per esdevenir un cançoner transgeneracional. Seu, germana es va enlairar amb un inici barroc. Sóc jo, Senyor va començar a cappella i va incorporar paulatinament el conjunt orquestral. Dalt del tren va sonar nítida amb un missatge necessari: «Hi ha lloc per a tota la gent». Josuè va conquerir Jericó, Com un orfe perdut, El camí que feu Jesús... van arribar al públic com mai abans ho havien fet.

Una paleta que va combinar el sentit del ritme de Wells, la profunditat de Bordas i la sensibilitat de Cols. Quan una cançó sonava planyívola, la següent tenia l'aire urbà d'un club nocturn de jazz. I la següent prenia la festiva comunió col·lectiva del qui transcendeix el moment anhelant el futur.

Quan puja a l'escenari, Cases és home de poques paraules. Agafa el micròfon per donar-se un respir -«un relajo, que diuen els cubans- i explica que «aquestes cançons no han fet mal a ningú». Tot el contrari: ahir van fer el bé a molts dels seus incondicionals i als qui l'escoltaven per primer cop.