L'olfacte periodístic i l'esgotament després d'una pedalada en bici per la Cerdanya es van confabular amb Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). Això i la història que Ricard Grau -l'avi del seu company de pedalada, Miquel Bort Grau- li va explicar amb una porrusalda pel mig, una sopa que, segons li va dir, li havien ensenyat els bascos durant la guerra. El nom d'Aguirre (el lehendakari basc?) va treure el cap i a Vallbona li van saltar totes les alarmes. Aguirre a Puigcerdà? Exiliat? Ho havia d'esbrinar. Aquesta espurna es va convertir en La casa de la frontera (Premi BBVA Sant Joan), un relat de no-ficció que recull la vida de la família Grau -cinc generacions- des de final del XIX i fins als nostres dies. On tot va començar, el 1882. Al mateix indret, ara Esports Iris i, abans hostal, bar i botiga de queviures. Per allà, diu Vallbona, al barri de la Duana, a la frontera, «va passar el segle XX».

Què en diu la família Bort Grau de la novel·la?

Estan contentíssims. La Carme sempre em deia que aquesta història s'havia d'escriure però un cop fet sempre provoca vertigen.

Reconstrucció històrica? Realitat? Ficció?

A partir de la realitat contrastada al màxim jo construeixo un relat versemblant. La construcció és una ficció però no una invenció. Per això em mostro com a nar-rador en època contemporània, per no portar el lector a equívocs. La narració està filada, sobretot, a través del relat oral de la Carme, del marit i dels fills. I la memòria és traïdora. Però busco una base documental. Amb el desaparegut arxiver Sebastià Bosom, que no només era un tipus encantador sinó una persona fonamental en la història de la Cerdanya; amb la historiadora Queralt Solé, remenant la trama dels funcionaris bascos a l'exili o amb l'historiador cerdà Jean-Louis Blanchon.

Diria que hi ha admiració per la Carme.

Sí. La família Bort Grau són els meus germans de Cerdanya. Des d'una generositat absoluta em van obrir les portes de casa seva... És la seva manera de fer. Diuen que la gent de muntanya és una mica més tancada però no és el seu cas. Sempre han regentat un establiment públic. Això forja un caràcter i això és el que em va atraure. El segle XX passa pel seu davant i ells no són simples espectadors: les col·lectivitzacions anarquistes, els fugitius de la guerra civil, els contrabandistes, la postguerra, el turisme... Des de la perifèria són protagonistes.

Sap, quina sort que punxés la roda de la bicicleta...

Sí, és l'atzar. És la defensa que fa Paul Auster com a element que governa les nostres vides. Conèixer el Miquel, l'avi Ricard, la Carme... es van ajuntar la fam amb les ganes de menjar. Abans de trobar-me per primer cop amb la Carme i que em convidessin a dinar la porrusalda jo havia fet coneixença amb els seus fills, Miquel i Josep Bort Grau. Vaig punxar la roda de la bici i vaig entrar a Esports Iris, la botiga que regenten, per reparar l'avaria. I allí va començar tot.

Hostal, bar i botiga de queviures i ara, botiga d'esports. És el signe del pas del temps?

Totalment. Però en el cas d'Esports Iris podem dir que és la primera generació de cerdans que poden construir el seu projecte professional sense haver de marxar de casa seva. Les quatre generacions anteriors van haver de marxar encara que retornessin, o es van haver de quedar encara que no ho volguessin. Amb el túnel del Cadí s'ha desenvolupat un canvi de model econòmic.

Per què aquesta història?

Per furgar en la petita història i en lloc remot. La meva anterior novel·la també passa en la frontera. M'agraden aquests territoris poblats d'éssers diletants, sovint desarrelats... indrets una mica abandonats on s'intenta sobreviure.

Què és la frontera per a Rafael Vallbona?

El contrari de l'oficialisme, del mainstream.

I vostè seria un 'outsider'?

Un cul de mal seient.

Hem passat de contrabandistes a 'pijos' de Barcelona. S'ha acabat el romanticisme?

Han arribat els camacus. El romanticisme existeix per a ells tot i que hem de tenir clar que la vida a muntanya sempre ha estat molt dura, abans i ara. Però sí, han desaparegut aquests personatges desarrelat, són del món d'ahir que, probablement, és més el meu món que aquest. Tot això ha quedat arrasat per la torba de la modernitat que fa desaparèixer qualsevol rastre de frontera.

Diu que a la frontera mai no es pot estar tranquil.

Una terra de frontera sempre és sotmesa a la inestabilitat i els límits fronterers canvien amb el temps. La gent de la Cerdanya catalana distingeix clarament entre els cerdans del nord i els francesos. I la veritat és que entenc la diferència, la viuen cada dia i la seva manera de relacionar-se amb el món és diferent.

La senyorial Casa Mata mostraria dues cares de l'epopeia cerdana. Quina cara veiem ara?

La volen restaurar els propietaris. I és curiós que encara hi hagi els grafits dels soldats republicans... La torre Mata és un senyal de la decadència de totes les utopies del segle XX. Utopies socialistes i capitalistes arrasades per l'ultraliberalisme.

Quin seria el principi vital de la Cerdanya?

Tots els llocs tenen el seu relat si el saps buscar o trobar. A mi m'agrada molt viatjar. Jo divideixo el món en llocs on viuria i on no ho faria.

Intueixo que a la Cerdanya sí que hi viuria..

Sí, tranquil·lament. Començo a anar a la Cerdanya a mitjan anys vuitanta, quan la meva filla és molt petita i, al principi, com un camacu. Però vaig descobrir un seguit de valors, un territori, unes persones...

I la porrusalda. Quantes vegades més l'ha compartit amb la família?

Porrusaldes i arrossos sovint. I gintònics, i no només quan hi anava a casa dels Bort-Grau a la recerca d'informació. Sempre estic a punt per anar-me'n a la Cerdanya i compartir les estones que pugui amb ells.

Què li hauria dit Sebastià Bosom de «La casa de la frontera»?

Ho he pensat moltes vegades. El Sebastià tenia una virtut que entre la gent de la cultura no és habitual: discreció exagerada. Segur que el llibre li hauria agradat: dóna visibilitat al seu territori. Sabria íntimament que darrere d'aquestes 300 pàgines hi ha el fruit de la seva dèria per construir de manera científica el relat històric de la seva comarca.