Hi ha dues maneres d'aprendre història: llegir-la o bé viure-la en primera persona. Roser Rosés, de 91 anys, és un exemple d'aquest segon cas. Coneguda popularment com la nena de Rússia, Rosés ha viscut de primera mà una gran part dels fets més importants del segle XX. El 1938, quan tenia 12 anys, va ser enviada pels seus pares a la Unió Soviètica per allunyar-la de la Guerra Civil Espanyola, igual que molts altres fills de republicans. Nou anys més tard, el 1947, tornava a casa amb un cúmul d'experiències i quilòmetres recorreguts que van marcar-la per sempre, i que queden recollits en el llibre Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia.
Rosés va ser dissabte al migdia a Artés per compartir les seves vivències en un dels actes de commemoració del centenari de la Revolució Russa. Amb l'ajuda d'un mapamundi, va relatar al públic el seu periple, que va començar amb un viatge de Barcelona a Sant Petersburg, aleshores Leningrad. «Vaig marxar molt il·lusionada i contenta perquè fugia de les bombes. Va ser un alliberament», assegura Rosés. «Malgrat que deixava els pares, vaig marxar amb la tieta i una cosina, i això ho alleugeria».
Quan eren al vaixell, els van tallar els cabells -d'aquí el títol del llibre, trenes tallades- i els van distribuir per les colònies d'infants espanyols que hi havia a l'URSS. «A nosaltres ens va tocar la número u, a Pravda. Hi vaig viure dos anys, en règim d'internat. Al matí anàvem a l'escola i a la tarda fèiem tallers. A l'estiu vam anar dos cops a Crimea», explica la protagonista. «Vam ser uns refugiats molt ben acollits. La majoria dels que van marxar a peu cap a França van anar a parar a camps com el d'Argelers. Amb el temps, vam comprovar que érem uns privilegiats: ni els nens russos tenien aquesta vida».L'estada s'allarga
Quan es va acabar la Guerra Civil Espanyola, molts dels fills de republicans que havien marxat van tornar a casa. Ella, però, es va quedar a la Unió Soviètica pel trencament de relacions diplomàtiques. Paradoxalment, fugint d'un conflicte li va tocar viure'n un altre: la Segona Guerra Mundial. «Els nazis van envair l'URSS i vam ser evacuats al poble de Kukkus. Ens van avisar que la guerra era dura, i que havíem de col·laborar amb el que toqués; ens vam fer grans de cop», recorda Rosés. El clima, a més, no acompanyava: «aquell hivern va ser un dels més durs de l'època, i vam arribar a 42 graus sota zero. La llenya es va acabar, i l'aliment havia anat minvant».
Kokand, a l'Àsia Central, va ser la parada següent del seu exili, després d'un viatge d'un mes amb tren. Allà es va retrobar amb la seva tieta, es va enriquir amb una cultura molt diferent i li va tocar posar-se a treballar. «Vam passar molta gana, fins al punt que un dia, per poder menjar, em vaig haver de vendre en un mercat les trenes que m'havien tallat al vaixell, i que havia conservat fins llavors. Les dificultats les assumies d'una manera natural; havies de seguir la vida que tocava, i punt. Però a part de les trenes, es van tallar moltes coses», confessa.
Abans d'emprendre el viatge de tornada, Rosés va passar per Crimea, on va treballar al camp i va viure el final del conflicte mundial -«el dia més feliç», assegura-, i també va creuar l'Atlàntic fins a Mèxic, on hi havia el seu oncle. «Vaig tornar a Barcelona amb papers falsos, perquè no podia constar que havia viscut a l'URSS. Recordo que tenia molta por», assegura Rosés. A casa es va retrobar amb la mare, el germà i el pare, represaliat pel règim franquista. «El que em va costar més va ser adaptar-me a la dictadura tan terrible i fosca. A Rússia no l'havia viscuda, perquè l'edat no m'ho permetia». Per a ella, doncs, el pitjor va ser arribar aquí «sense saber qui era».
Rosés ha mantingut la seva història en silenci durant molt temps. «Fins a l'any 2006 no vaig explicar res de tot això. Vaig estar callada i vençuda per la por. Era el meu secret». Ara, però, col·labora amb la UNESCO i en fa difusió als instituts. «Als joves els costa d'entendre», assegura.
