«L'1 d'octubre va ser una gran victòria»

Va poder votar, almenys?

No, jo no hi tinc dret. Tinc la nacionalitat nord-americana, vaig néixer als Estats Units, i mai he volgut demanar l’espanyola. Estic esperant a veure si puc obtenir la nacionalitat catalana.

Com va viure, doncs, l’1-O?

Els meus fills sí que poden votar. Els tocava a l’escola Josep Maria Jujol, a la Riera de Sant Miquel, al barri de Gràcia. Allí, ni la directora ni l’AMPA volien deixar l’escola per tal que fos un punt de votació. En canvi, un grup de pares, de forma voluntària, es van organitzar per mantenir l’escola oberta. Va ser molt interessant la feina que van fer els Comitès de Defensa de la República, un moviment sorgit des de baix per fer que es pugui exercir la democràcia.

Vostè hi era, doncs?

Sí, i hi vam tenir la sensació que en qualsevol moment podia venir la policia. No va passar, però si ho haguessin fet, només haurien pogut arribar des d’un costat, i vam estar vigilant tot el dia. Va arribar un moment, però, que jo sentia que no estava fent prou i me’n vaig anar a casa a tuitejar per explicar el que estava passant, a l’escola no hi havia prou cobertura.

Quant fa que viu a Barcelona?

Des de fa quatre anys, tot i que he estat aquí 11 dels últims 30.

Vostè s’ha significat sovint en favor de la independència i, fins i tot, va competir contra Jordi Sànchez per presidir l’Assemblea Nacional Catalana. Com li van demanar que fos el llibre?

Havia de ser un llibre sobre el dia del referèndum. Un dia en el qual van passar moltes coses, i hi va haver càrregues policials. Però era important anar més enllà de la violència i explicar que la gent va reaccionar de forma no violenta, una estratègia que va resultar eficaç. L’Estat no tenia cap resposta i la Policia i la Guàrdia Civil van haver de marxar.

Gairebé, a més, un llibre escrit en calent, pocs dies després dels fets.

La meva intenció ha estat donar una visió de tot el que va passar aquell dia, perquè veiem que a vegades els records desapareixen i els poders fàctics volen controlar la realitat. Pensem en les fake news, per exemple. És important fixar els records just quan passen els esdeveniments per tal que quedin escrits. I combatre així la manipulació de la veritat, com veiem que fa el Govern espanyol dient que no n’hi va haver per tant, que no hi va haver tants ferits, que exagerem...

Quina sensació li va quedar?

Vam obtenir una victòria molt grossa. Amb tot el seu poder, l’Estat no va poder evitar que es votés, va fracassar estrepitosament.

No és la impressió del Govern espanyol, aquesta.

Van fracassar perquè van arribar les urnes, perquè hi va haver cens universal, perquè la gent va anar a votar a diferents llocs, perquè, fins i tot, davant la por, la gent no va recular. A les 5 del matí, als col·legis hi havia els independentistes; a les 5 de la tarda, fins i tot hi va arribar gent que no ho és però que no volia que ningú li impedís votar.

Li consta?

Parlant amb Jordi Pesarrodona, regidor a Sant Joan de Vilator-rada, i Eloi Hernández, alcalde de Fonollosa, em van explicar que a la tarda hi havia molta gent als seus col·legis que mai no havien vist a cap manifestació. Persones no independentistes per defensar el poble. Hi va haver una evolució: ja no es tractava d’independència sinó de democràcia, de gent que no vol viure en un lloc on no es deixa votar la població.

Creu que es va eixamplar la base de l’independentisme?

Hi ha gent no independentista que ha canviat el seu vot. Això passa ara amb tot el que fan en nom del 155. El Govern espanyol no hauria d’imposar les polítiques del Partit Popular, però ho fa, i ho estem veient en temes com l’ensenyament i les obres d’art de Sixena. Aprofiten el poder que tenen. Un partit que només disposa del 8,5 % dels vots al Parlament català, actua com si fossin el Govern, i això no és just. Això no és democràcia.

Hi va haver el risc que la imatge que donés la premsa internacional de l’1-O fos la generada per la violència i no la resistència pacífica?

Jo he parlat amb molts mitjans estrangers: la violència els atreu. I durant tot el dia, les portades en van anar plenes. Això em frustra, perquè l’Estat espanyol ha estat actuant de forma violenta durant molts anys i no ens han fet mai cas. Però aquest cop, la nostra reacció davant la violència va ser pacífica i això va fer mantenir l’interès dels mitjans, que van haver d’explicar el que estava passant d’una altra manera. Si s’hagués respost amb violència, en canvi, se n’haurien desentès perquè haurien dit que és una situació de violència més en un racó del món, sense preguntar-se qui té raó i qui no. Van adonar-se que en un costat hi havia gent violenta i, a l’altre, gent que volia votar.

Però vostè creia que passaria el que va passar?

Jo no vaig viure la violència de la dictadura de Franco, ni vaig córrer davant dels grisos. Tothom em deia que una cosa així no podia tornar a passar.

A primera hora del matí, es va generar una certa eufòria perquè el cens universal va solucionar els problemes informàtics. Però al cap d’una estona van començar a arribar notícies de la irrupció policial als col·legis. Què va pensar?

El cens va ser un cop molt fort i molt intel·ligent: amb això es desarticulava qualsevol atac. Si no podia tancar tots els col·legis, l’Estat perdia. Quan van començar a arribar imatges, es va anar posant en evidència la poca democràcia que té l’Estat. Fer servir la violència per aturar un propòsit com és votar és molt fort. I, a més, la gent no se’n va anar a casa quan es va veure el que estava fent la policia, tot el contrari, encara va sortir més gent.

Victòria, doncs?

El més important va ser demostrar que sí que podíem votar. I va votar a favor de la independència més gent que en les eleccions del 27 de setembre del 2015. Però és que només que hagués estat un milió, ja hauria estat una victòria. Quatre dies abans de l’1 d’octubre, ens van dir que el referèndum no es podria fer, que no hi havia la capacitat per tirar-lo endavant. I, a l’hora de la veritat, es va constatar que hi havia una mobilització molt gran a favor de la democràcia.