De la ploma prolífica de l'autor berguedà Jordi Cussà (1961) en surten moltes històries, però n'hi ha que triguen uns quants anys a veure la llum. És el cas d' El Ciclop, que ressegueix les aventures d'u-na família que surt de Badalona al segle IV i hi torna al XIII. L'escriptor compartirà presentació amb Matthew Tree -a qui va traduir la novel·la De fora vingueren (Columna)- avui a Manresa (Espai Òmnium, 19 h), demà a Berga (Pavelló de Suècia, 19 h) i dissabte a Vilada (ajuntament, 18 h).
Vostè llegeix allò que se'n diu novel·la històrica?
No... bé, rectifico: sí, si és bona. Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar, és una de les meves novel·les preferides, a l'alçada de Madame Bovary i Crim i càstig.
A «La serp», l'any 2001, se li va posar aquesta etiqueta. Era la seva segona novel·la després de «Cavalls salvatges». Ara treu «El Ciclop». Es pot dir que és la segona part de «La serp»?
Sí, tot i que cal dir al lector que no ha llegit La serp que pot llegir El Ciclop tranquil·lament. Per entendre'ns, forma part d'una trilogia. Però quan vaig fer la primera, mai em va passar pel cap que estigués fent una novel·la històrica... més aviat antihistòrica!
Qüestió de màrqueting?
Bé, s'ho van inventar els de Columna per veure si em donaven el Premi Leandre Colomer. No vaig guanyar, però vaig ser finalista.
I per què diu que és una novel·la antihistòrica?
Amb l'excusa del rigor històric, a vegades ens prenen el pèl. Els historiadors tenen quatre peces d'un puzle de mil i volen reconstruir-lo tot. I penses: què coi han de saber com era el puzle sencer. Jo intento imaginar el que hauria pogut passar i no sabem com va passar. Per on va creuar els Pirineus Anníbal, pel Moixeró o Lleida? Qui sap. Allà on hi ha grans lapses de coneixement, l'escriptor hi diu la seva i jo m'invento que Anníbal va creuar la munta-nya dalt d'un globus.
La insubornable llibertat del creador, la independència del novel·lista?
La història té una gran part de dogma, com les religions. L'Atlàntida ara és un mite i potser ho serà sempre. Però Ílion, la ciutat immortal de Troia, la van considerar un mite durant segles, potser quinze o vint, fins que un arqueòleg alemany aficionat i ric la va anar a buscar a principi del segle XX i, ves quins pebrots, la va trobar! Llavors els historiadors van canviar el dogma i llestos.
Per què ha trigat tant a publicar «El Ciclop»?
Feia deu anys, potser més, que la tenia escrita. Després de Cavalls salvatges, La serp i L'alfil sacrificat, no hi va haver manera que cap editorial de Barcelona la volgués treure, tot i que tenia molt bons informes de lectura. Va anar quedant al calaix, i fins ara. La podia haver tret abans, però em feia gràcia que sortís El trobador Cuadeferro, que protagonitza en Guillem de Berguedà.
«La serp» va sortir després de l'impacte que va causar «Cavalls salvatges».
És una novel·la complexa, diferent de Cavalls salvatges. Em va servir per demostrar que jo no era un autor ionqui que escriu sinó un escriptor que havia estat ionqui. Havia de quedar clar que jo no tan sols parlava del tema de les drogues.
Diu que «La serp» i «El Ciclop» són part d'una trilogia. Quan tindrem la cloenda?
Una trilogia en la qual cada novel·la abasta uns 800 anys, i la tercera part ha d'arribar fins als nostres dies. Parlo dels grans genis, com Petrarca, Shakespeare, Copèrnic, Curie... He començat a escriure, però ara per ara no me'n surto. La meva intenció és que a cadascun d'aquests personatges el descrigui algú del seu entorn, com el noi que ajudava Galileu a fer les disseccions i la filla de Shakespeare, entre d'altres.
Concedim, doncs, que «El Ciclop» no és una novel·la històrica però sí que la podríem definir com a novel·la d'aventures ...
Sí, això m'agrada més.
... però quin és el tema central d'aquest conjunt de narracions que arrenquen a la Badalona del segle IV?
He fet un al·legat contra la religió. A l'inici del llibre hi he posat dues cites que dedico a Hipàtia d'Alexandria. Una d'elles diu: «A totes les persones que al llarg de la història s'han rebel·lat contra les certeses absolutes».
Hipàtia és un dels nombrosos personatges de la novel·la.
Quan vaig descobrir qui hi era, em va agradar molt. Llàstima de la pel·lícula de l'Amenàbar, em va decebre, no en treia tot el suc. Ella era dona i persona de ciència, la màrtir dels màrtirs. Simbolitza la voluntat de les veritats relatives que ens ajuden a aprendre coses en contra de les veritats absolutes que ens enganyen. Hipàtia ha estat un personatge amagat, per ai-xò no és prou coneguda.
La ciència com a antídot de la religió?
El relativisme forma part de la ciència, admet l'error, no hi ha veritats definitives. Però jo no he pretès fer una tesina històrica ni filosòfica, sinó una novel·la per entretenir el lector.
Aquest missatge contra la religió en tant que institució dogmàtica és vigent?
Rotundament vigent. Hi ha gent que diu que creure en Déu no fa mal. Però jo dic que sí, i creure en Déu dóna poder a gent que no l'ha de tenir i condiciona la relitat de molta gent. Persones que, amb aquesta excusa, creuen que toca resignar-se. La religió és un dels pitjors invents de la humanitat. I en el millor dels casos, no és neutre. No ho dic perquè sigui un menjacapellans, és un posicionament filosòfic.
El seu missatge, però, arrela.
Potser abans, quan els déus eren tòtems, tenia sentit. Però a partir de les civilitzacions gregues i romanes ja no, van passar a ser instruments per lluitar els uns contra els altres. Quan Teodosi va convertir el cristianisme en religió oficial de l'imperi romà es va enfonsar la cultura, la va enviar als convents. L'home encara va trigar mil anys a donar la volta al món, tot i que els grecs ja sabien que la terra era rodona.
En l'obra hi ha força dones. Podem dir que és un element reivindicatiu?
I tant. Jo vull que en les meves novel·les hi hagi dones amb força, dones que tenen parcel·les de poder encara que sigui dins de sistemes patriarcals.
Quina importància té el llenguatge per a vostè?
El llenguatge és a la literatura el que en l'arquitectura serien els materials. No hi ha res més trist, més abjecte en el pla artístic, que una d'aquestes construccions faraòniques del tal Calatrava, per exemple, que valen milions, tenen un disseny fabulós... i al cap d'un parell d'anys es comencen a esmicolar per la mala qualitat dels materials. La riquesa del llenguatge, em sembla, és el que garanteix, si això és possible, un bon envelliment de l'obra i la seva pervivència.
