«Tots estan embriacs de ritme, de cervesa i de desig. Cauen les torxes, com coets dins la nit, i, amb elles, s'esvaeix la darrera guspira de seny. Fugen ombres, desordenades, panteixants... I el vel densíssim de la selva cobreix amb indulgència aquella hora orgíaca». Escenes com aquest fragment d'una festa amb danses lascives i sensuals van formar part del paisatge quotidià d'Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) del 1926 al 1929, tres anys durant els quals va viure a la Polinèsia i que va plasmar en el seu debut literari, Paradisos oceànics. Noranta anys després, l'editorial Rata recupera aquell llibre que va conèixer gran fortuna en el seu moment però va caure en l'oblit.
«Aurora Bertrana i Salazar és un nom indubtablement important en la literatura catalana», escriu la filòloga Neus Real en un dels textos del llibre. I, entre els motius que cita per fonamentar la seva opinió, afirma que «el més evident i general és que la vida i la vocació d'escriptora, en conjunció, la van portar a fressar uns camins pràcticament intransitats per a les dones, els escriptors i les autores de la seva època».
L'editor Oriol Ponsatí-Murlà va iniciar fa quatre anys la publicació de l'obra de l'escriptor torderenc Prudenci Bertrana (1867-1914), una col·lecció del segell Ela Geminada que atresora ja vuit títols. Per aquest motiu, fa uns mesos va rebre un missatge de Iolanda Batallé, responsable de Rata, una editorial de recent creació, per demanar-li si tenia pensat també recuperar la producció de la filla. Només sis dies després, «vam tenir una llarga conversa davant d'una estesa de primeres edicions de totes les obres d'Aurora Bertrana. De seguida ens vam posar d'acord».
Resultat d'aquella trobada va ser la complicitat dels dos editors per tirar endavant el projecte a Rata i l'encàrrec a l'escriptora Jenn Díaz de sumar al text original en català (1930) els fragments que Bertrana havia afegit a l'edició castellana que no va trigar a aparèixer. I tot plegat, en mig any perquè Batallé volia fer coincidir la sortida del llibre amb el 125è aniversari del naixement de l'autora.
Paradisos oceànics, segons Ponsatí-Murlà, és l'obra que «va convertir de manera immediata la seva autora en un fenomen de vendes i la va consagrar com a escriptora de literatura de viatges». En castellà, es va titular Islas de ensueño; i, en francès, el 1943, Fenua Tahiti. Vision de Polynésie. Un èxit fulgurant que va conèixer un oblit de llarga durada.El retir berguedà
La biografia d'Aurora Bertrana no té res de convencional: viol·loncelista en un cafè de la Rambla, membre d'una banda de jazz, candidata per Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats en les primeres eleccions a les quals van poder concórrer les dones, viatgera al Marroc per investigar les condicions de vida de les dones i voluntària de la Creu Roja durant la Segona Guerra Mundial. Després de tot això, però, l'escriptora, però, va malviure a l'exili suís mentre el seu marit simpatitzava amb la causa franquista. El mateix Denis Choffta, amb qui es va casar el 1925 i darrere del qual se'n va anar a l'altra punta del món perquè aquell enginyer elèctric suís havia de supervisar la construcció d'una central elèctrica.
El seu pare, Prudenci Bertrana, li va fer descobrir per primer cop el Berguedà l'any 1931, quan la família hi va estiuejar fent vida a la Fonda Sant Antoni de Berga. Des d'aleshores, sempre més va estar en contacte amb la comarca i, fins i tot, hi va passar els seus darrers anys. Aurora Bertrana va morir el 3 de setembre del 1974 i les seves despulles estan enterrades al cementiri de la ciutat.
La reedició de Paradisos oceànics és un dels grans esdeveniments de les lletres catalanes d'aquesta temporada. La magnificència dels paisatges de Tahití, Moorea, Huahine, Raiatea i Bora-Bora s'alterna en les descripcions literàries de Bertrana amb la narració dels usos i costums dels indígenes.
En les seves Memòries fins al 1935, que Pòrtic va publicar el 1973, la mateixa Bertrana recordava que «l'edició s'esgotà en quinze dies, tot i que l'exemplar es venia a quinze pessetes, unes cinc-centes d'avui». Més endavant, afegeix que de Paradisos oceànics «molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre». I rememora que «aquella primera obra meva l'havia escrita amb una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d'aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobra candor i entusiasme». Però, tot i això, «va escandalitzar molta gent amb predisposició a escandalitzar-se, com ja m'havia advertit Carles Soldevila quan jo col·laborava a D'Açí d'Allà».
Les impressions viscudes durant tres anys als antípodes per a l'escriptora gironina que va estimar el Berguedà són el primer pas perquè el públic lector del país es retrobi amb una autora que camina sola, sense la necessitat que se la recordi per ser la filla del seu pare. Batallé té al cap recuperar-ne tota l'obra i l'empenta inicial la dóna un text que, en el seu moment, va trencar motlles.
