El manresà David Pintó (1977) figura novament als crèdits d’un espectacle del Mag Lari en qualitat de director. En aquesta ocasió, per fer brillar el muntatge amb el qual el conegut il·lusionista celebra 25 anys de trajectòria.
Fa un parell d’anys, parlant de l’espectacle «Ozom», va comentar que Meritxell Huertas i el Mag Lari l’havien encertat pensant en vostè per dirigir-lo perquè són molt compatibles. Per això repeteixen?
Aquest és el tercer espectacle que li dirigeixo. És cert. Som compatibles. I amb això no vull dir que sempre estiguem d’acord en tot. Ho va dir una vegada Marc Sambola i hi estic d’acord: un equip funciona si l’admiració és mútua. I això em passa amb el Lari. Coneix molt el seu ofici i tota l’experiència acumulada i aquest saber fer i domini del públic m’atrapa. Perquè n’aprenc molt. I la sensació d’aprendre és molt addictiva.
Ha intervingut en el guió de l’espectacle dels seus 25 anys o ell tenia molt clar què volia?
Si l’espectacle fos una obra de text, diríem que ell ha escrit el guió i a mi m’ha deixat llibertat total per opinar sobre l’ordre dels números, la manera d’enfocar-los, els textos que s’havien de dir. Després, ell, des de la seva posició d’intèrpret proposa la seva visió (que inclou també la de director) i jo opino sobre el que fa i s’estableix un diàleg fins que arribem a un consens. Per cert, arribem rapidíssim al consens!
Ambdós són codirectors: quina feina fa cadascú?
Jo tinc la sort d’estar fora de l’escenari i la meva visió externa em permet polir detalls del conjunt. Són sis a escena i en un espectacle de màgia hi ha moltíssims aspectes per coordinar. Ell, des de dins, sap intuir la temperatura que ha de tenir cada intervenció. Ens complementem perfectament.
Què va aprendre d’«Ozom» que ara li hagi servit per millorar encara més l’experiència en el món de la màgia?
L’eina que m’agrada més haver après és el desenvolupament de la història del número. M’explico: cada aparell és una petita obra de teatre i es pot tractar com a tal. S’ha de fundar la situació on s’inscriu, hi ha un petit plantejament, un nus i un desenllaç. Aquesta visió molt tècnica m’ajuda molt a determinar si hi ha alguna cosa que falla en el desenvolupament, en l’efecte final...
Un dels aspectes que més destaquen de l'espectacle, i que demostra la bona mà de la direcció, és el ritme: fer la dramatúrgia de 25 números de màgia en 100 minuts és un dels reptes més grans a què s’ha enfrontat en la seva trajectòria?
Cada projecte planteja un repte. Això és el que converteix cada espectacle en una aventura. I sempre hi ha algun element imprevist que et porta de corcoll. El ritme es treballa. Com tot. No és una ciència exacta. Dirigir és un ofici empíric. Les coses s’han de provar i comprovar que funcionen. En la teva fantasia una cosa pot ser d’una manera i en el moment que l’executes t’adones que aquella idea és poc pràctica i fins i tot irrealitzable. Cal estar molt atent perquè les solucions apareixen soles si les saps escoltar i et fixes en les petites coses.
Quan està enfeinat en altres projectes, com per exemple el teatre musical, en el qual tan sovint treballa, el pas per la màgia li serveix com a bagatge o són territoris diferents?
Totes les coses que poden passar sobre un escenari són família. Un concert, una obra de teatre, una gala, un espectacle de dansa o de circ o de màgia. I hi ha normes que serveixen per a totes les modalitats. Des que vaig treballar a La Cubana, crec que l’orella (la musicalitat, el ritme, el volum, l’estil) és una gran aliada a l’hora de dirigir, i totes les disciplines artístiques escèniques l’admeten.
En què creu que ha millorat el Mag Lari gràcies a la seva feina?
La veritat és que no ho sé. Jo trobo que és un intèrpret tot terreny, a qui encanta descobrir i arriscar. Mai m’ha dit que no a propostes boges que li he fet. T’escolta i ho fa. I si no funciona, doncs fora. Em sento molt afalagat de comprovar que confia en mi. Per a mi és un lloança.
Per cert, només nou setmanes al Condal i ja està o aquest xou tindrà més recorregut?
De moment, l’únic que sé és que l’espectacle va com un tro. Estem exhaurint localitats en moltes funcions i tenim ganes de fer-lo arreu. En teatre no et pots plantejar mai res. Més que en cap altre ofici, s’ha de viure el present i celebrar-lo.
De fet, al Kursaal de Manresa, el Mag Lari interpretarà l’espectacle «Dolce Vita» el proper 25 d’abril. És anterior o posterior al muntatge dels 25 anys?
Dolce Vita va venir després d’Ozom. És un espectacle que juga amb Itàlia. El vam assajar abans de l’estiu i ens està donant moltes alegries.
Hi ha un fet curiós: en l’espectacle dels 25 anys, el Lari explica que, quan va començar, era un noi tímid. A l’escenari, en canvi, demostra tot el contrari. Li ha explicat com va fer aquest canvi?
Continua sent un noi tímid. De fet, crec que tots els gran artistes ho són. Es reserven l’energia i la creativitat per al medi que dominen, que és l’escenari. No tinc gaire clar si seria capaç de dir totes les barrabassades que arriba a dir si no fos a prop d’un escenari.
Relacionat amb això darrer: hi ha un ego Lari volgudament amplificat com a part del xou?
És exactament el que et deia ara, el mag Lari és una màscara. Un personatge des d’on es pot dir qualsevol cosa. És com el pallasso; quan es posa el nas vermell té permís per fer de tot. La diferència és que no porta un maquillatge gaire diferent del que porta el Josep Maria -el nom real del Mag Lari-, però quan és dalt de l’escenari es permet ser gamberro i destraler i romàntic i punyent i qualsevol cosa que es proposi. Aquesta careta del personatge li dóna llibertat total per fer-ho tot.
Una curiositat: vostè coneix el truc de tots els números?
No! No me’ls expliquen. Algun el pots intuir perquè a la sala d’assaig fallen coses i lligues caps però realment, a hores d’ara, encara hi ha moltes il·lusions que em fan ballar el cap.
Canviant de registre: vostè també dirigeix «Les dones de Guido Contini», que es pot veure aquests dies a El Maldà, de Barcelona. Què ens en pot dir?
És un espectacle diametralment oposat. Una sola intèrpret, Mariona Castillo, i un pianista, Gustavo Llull, i les cançons del musical Nine que està basat en la pel·lícula de Fellini 8 i mig. Si el Lari és Las Vegas, això és l’Off Off Broadway. Va néixer com un concert que s’inscrivia dins el cicle Monday Monday que organitza Eòlia i ens vam anar embolicant. N’estic molt orgullós i crec que és una petita joia.
