Els vehicles que circulaven per la carretera que pujava des de Manresa cap al coll de Can Maçana trepitjaven una calçada compactada amb grava fins que, el 1946, va arribar l'asfalt acompanyat d'un nou traçat, el que avui porta el nom de BP-1101 i també serveix per arribar a Montserrat. La infraestructura moderna va condemnar l'antiga via a esllanguir-se lentament entre la vegetació boscana, dibuixant un itinerari zigzaguejant entre arbres i matolls que avui transiten excursionistes, ciclistes i senglars. En un revolt d'aquesta ruta abandonada, el darrer 31 de juliol es va evaporar l'esperança del surienc Albert Fàbrega (1951) de localitzar les restes del seu avi: ni la prospecció del georadar ni els sondejos arqueològics van trobar res. «Per mi, és un tema tancat», assegura, «almenys de moment».

Aquesta història comença gairebé 80 anys abans, concretament el 27 de gener del 1939, quan les tropes franquistes van ocupar Súria per imposar-hi la nova legalitat feixista. Nou veïns del poble i del nucli de Valls de Torroella van ser detinguts i traslladats a la presó de Manresa. El 9 de febrer, un grup de guàrdies civils i algun falangista, segons conta Fàbrega a partir de la documentació obtinguda, se'ls van endur i, a quinze quilòmetres de la capital del Bages, i poc abans d'arribar a la casa de Can Maçana, els van executar. Només es va salvar, de forma miraculosa, Josep Nin, a qui una bala va buidar un ull però no li va prendre l'alè. La llarga nit de la dictadura es posava en marxa i desfermava una represssió brutal.

Un dels infortunats va ser Lluís Fàbrega, de 52 anys. Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, treballava a la serradora de cal Belga i, curiosament, havia format part de l'equip de govern municipal en dues etapes: durant la dictadura de Primo de Rivera i, després, en el breu període del general Berenguer. Aquests antecedents, però, no el van lliurar d'acabar estès en un voral. Malauradament, la seva no va ser una dissort puntual: el franquisme va normalitzar l'assassinat.

Desaprovació, acceptació

Fàbrega no va conèixer l'avi Lluís, i al seu pare, que el fill iniciés la recerca de les restes, «no li va fer gaire gràcia». Però, tal com observa el surienc, professor jubilat i Premi Bages de Cultura del 2014 per la tasca de divulgació del patrimoni que porta a terme a la Catalunya Central des de fa molt temps, «això mateix va passar en l'àmbit social quan es va començar a parlar d'exhumar les fosses. La reacció inicial apel·lava a la necessitat de no remenar el passat, de deixar els morts en pau. Per por o pel que fos. Però ara, la majoria de la gent ja ho entén. Jo comprenia el meu pare, quan va perdre el seu era un jove de 17 o 18 anys, i li devia causar dolor reviure aquells fets».

Del 1939 a l'agost del 2003 hi va una eternitat, un abisme que sobtadament es va interrompre quan en Pere Guixà, un veí de Castellolí activista de la memòria històrica, va creure localitzar la fossa dels vuit suriencs a la carretera de Can Maçana. Gràcies a un encadenament de mitges casualitats, la trucada que Guixà havia fet a Súria i a altres pobles on sabia que hi va haver desapareguts durant la guerra, va arribar a oïdes de Fàbrega, que s'hi va posar en contacte. Plegats, van visitar l'indret el 17 d'abril del 2004.

«El Pere havia anat al lloc on creia que hi havia els suriencs enterrats acompanyat d'un grup de veïns de Sant Pau de la Guàrdia», explica Fàbrega: «Un d'ells era en Jaume Ollé, que el 1939 havia estat emboscat per evitar que el fessin anar a la guerra».

En aquest punt, però, cal anar a retrobar Josep Nin, el supervivent de la massacre del 39. Pocs dies després de l'episodi relatat, l'home, de 44 anys i que havia treballat com a secretari a l'Ajuntament de Pinós, va ser pres de nou i engarjolat, i va exposar els fets a les autoritats franquistes. La sorpresa dels seus carcellers, que el donaven per mort, deuria ser comparable a la que va experimentar Fàbrega quan va descobrir, el 31 de març del 2004, a l'arxiu del Govern Militar, a Barcelona, que sis dècades abans s'havia instruït una causa per aclarir les morts del seu avi i de set persones més.

Nin va deixar clar en el seu moment que el crim s'havia comès un quilòmetre abans de la casa de Can Maçana i no a la carretera de Collbató, com es va creure de forma errònia durant molts anys. La causa judicial no va arribar a bon port i es va arxivar al final del 1946, mentre que Nin va ser condemnat a vint anys i un dia de confinament, si bé el 1944 va sortir en llibertat provisional i va viure divuit anys més fins que va morir el 1962 a Barcelona.

El 2005, Fàbrega va publicar en el llibre Mort a les cunetes (1939), editat per Angle, totes les dades i els detalls que havia recopilat fins aleshores al voltant de la història tràgica del seu avi. El destí i la burocràcia, però, encara tenien uns quants girs argumentals preparats.

Excavació fallida

De jove, Jaume Ollé va fer de masover al mas de Santmiquel, dins el terme del Bruc. Tal com va explicar Pere Guixà en el seu moment, «vem anar un diumenge al matí de fred intens al lloc on, 66 anys abans, ell havia vist amb gran esglai un rosari de cossos estesos a la vora de la carretera enmig d'un bassal de sang. Al Jaume, ja molt gran i invàlid, el portaven en braços el seu fill Joan com si fos una criatura, i ens va ensenyar el lloc dels fets, on més tard, mitjançant buscadors de metall, vem trobar els casquets dels fusells i de la pistola del tret de gràcia».

Un altre testimoni, però, va estendre l'ombra del dubte sobre el cas. L'octubre del 2004, Marcel·lí Puigdellívol va dir que sabia on era la fossa perquè li ho havia indicat la seva mare, la qual havia vist els cadàvers a prop del camí que baixava de Sant Pau de la Guàrdia. Entre el lloc assenyalat per Ollé i el que marcava Puigdellívol hi havia, encara hi ha, 160 metres de distància. I entremig, la carretera BP-1101. On era la fossa, si és que encara era -i és- en algun lloc? «Després de fer gestions amb la Generalitat, del 7 al 12 d'abril del 2006 es va excavar en diversos punts de l'indret indicat per Puigdellívol, i no va sortir res», recorda Fàbrega.

El fracàs no va desanimar el surienc ni els altres familiars, que van destacar que l'únic testimoni directe dels cossos morts havia apuntat a l'altra banda de la carretera, just allà on passava la via precedent. L'Ajuntament del Bruc va accedir temps després a donar suport a noves actuacions, i el 5 de novembre del 2016 voluntaris de Castellolí, Igualada i el municipi montserratí van fer una jornada de neteja de vegetació a l'indret esmentat. Aquell dia, el detector de metalls va localitzar dues puntes de bales de fusell i una bala sencera, d'origen alemany, del 1918.

Un nou testimoni

Miquel López, surienc de 85 anys, va treballar a les obres de la carretera quan en tenia 15, el 1946. En conèixer aquesta informació, l'endemà de la campanya de neteja, Fàbrega es va posar en contacte amb ell i li va explicar que «ell i el seu pare feinejaven en un punt situat entre 500 i 800 metres després de la casa de Can Maçana, en direcció a Manresa, on el traçat feia un revolt. Un dia, un company va encendre un foc i va provocar un petit incendi. Per apagar-lo, els presents van treure terra de l'entorn i, en un moment donat, van desenterrar un seguit d'ossos. L'encarregat els va fer marxar d'allà i, durant una setmana, van anar a treballar un tros més avall. Ells no van saber mai més res d'allò».

Tot i la confusió que li va causar l'existència dels dos traçats, López va creure reconèixer el lloc dels fets que havia viscut tant temps enrere. I coincidia amb el que s'havia netejat. «El Miquel va dir que li semblava que els guàrdies civils havien recollits els ossos i els havien retirat», comenta Fàbrega. Aleshores, ell, Josep Peramiquel, de l'Ajuntament de Súria, Maria López de Vergara, que col·labora amb el del Bruc, i Pere Guixà van consultar diversos arxius perquè semblava que, si fos cert el que assegurava López, les restes haurien acabat en un cementiri. Però la recerca no va donar fruits.

L'últim capítol d'aquesta història és molt més recent. Un acord entre els ajuntaments de Súria i el Bruc va fer possible obtenir el permís de la Generalitat per excavar en el revolt indicat per López. El 31 de juliol passat, un equip de l'empresa d'arqueologia SOT Prospecció va passar un georadar per la zona, una tècnica que permet detectar alteracions en el subsòl, però la prova va concloure que no hi ha «evidències de la presència de fosses d'enterrament». Els dies 5 i 6 d'octubre es va completar l'actuació amb uns sondejos consistents en excavar rases d'1 metre i mig de fondària, però el resultat va ser el mateix: res.

Sobre el terreny, uns dies després, Fàbrega explicava a aquest diari que «aquí s'acaba el tema, de moment». Mirant a l'horitzó entre les branques de la tupida vegetació de la zona, admetia que «si els van enterrar aquí, la pluja de tants i tants anys potser s'ho va endur tot avall. Ara per ara, no tenim més informació».

El somni de trobar el lloc del dar-rer repòs de l'avi compleix una dècada i mitja i tots els intents han estat infructuosos. Però Fàbrega només està decebut a mitges: hauria volgut trobar les restes quan el seu pare encara era viu, però està satisfet perquè, «des l'inici, el més important era donar a conèixer la història. Vaig començar aquest camí el 2003 i, si m'haguessin dit que hauria aconseguit la meitat del que finalment he aconseguit, ja hi hauria firmat».