Feia un bon sol el 7 de juny de l'any 1931 i, per evitar enlluernar-se, centenars de manresans congregats a la plaça Major miraven cap al balcó de l'ajuntament fent visera amb la mà. L'estrella de la jornada era el president Francesc Macià, que visitava la ciutat per primer cop poques setmanes després de la proclamació de la República. Però uns metres enllà, a la seva esquerra, l'atenció també se centrava en la bandera de 4,05 metres de llargada i de 2,40 m d'alçada proveïda d'una enorme càrrega simbòlica: l'estendard de la Unió Catalanista que va restar ocult durant la Dictadura de Primo de Rivera i, que temps després, amb l'ascens dels feixistes al poder, va iniciar una llarga hibernació lluny de la mirada pública. La peça torna a veure la llum sencera després de vuit dècades i s'erigeix en l'atractiu principal de l'exposició que s'inaugura dilluns al Casino per commemorar els 125 anys de les Bases de Manresa.
«La gent que va guardar la bandera quan va guanyar Franco, el 1957 la van dur a Montserrat», explica Jordi Rodó, un dels responsables de la comissió ciutadana que des de fa mesos organitza diversos actes per recordar la celebració a la capital bagenca d'una assemblea organitzada per la Unió Catalanista que donaria com a resultat l'aprovació del document conegut com a Bases de Manresa. «L'abadia va conservar l'estendard i no el va exhibir fins a l'obertura del museu», ja en democràcia.
La bandera, però, s'exhibeix en el centre abacial plegada per la meitat. Per això, l'exposició que obrirà portes dilluns al Casino -i que el dia 12 d'abril s'instal·larà a l'edifici de Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona- és una ocasió única per veure-la desplegada, sencera, acompanyada pel coronament de plata i esmalt del capdamunt del pal.
Armengol, Riquer i Masriera
La senyera en qüestió té diversos padrins. La Unió Catalanista va ser una associació que, amb els anys, va germinar en diversos partits polítics, com ara la Lliga Regionalista. A més de l'assemblea de Manresa, en va celebrar d'altres que formen part de la història del catalanisme polític.
Vuit anys després de la reunió celebrada al saló de sessions de la ciutat, el 14 d'abril del 1900, Agnès Armengol, filla d'un fabricant de Sabadell i promotora de la participació de les dones al moviment catalanista, va fer a la junta de la Unió Catalanista la proposta de confeccionar una bandera. Per Sant Jordi va obrir una subscripció popular i la iniciativa va recaptar fins a 6.000 pessetes.
Els diners van servir per brodar un domàs de seda amb les barres de la senyera catalana que va dissenyar un dels artistes cabdals del modernisme, Alexandre de Riquer. Per completar la iconografia de la peça, el calafí va situar un medalló amb la imatge de sant Jordi al centre, inspirant-se en un element de la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona. Des d'aleshores, el cavaller que mata el drac va esdevenir un emblema de la catalanitat.
La bandera és un objecte tèxtil de gran valor artístic, però la seva categoria no s'exhaureix en la roba. El coronament de formes medievals treballat en plata i esmalt va ser obra dels reconeguts joiers Masriera, i a partir de dilluns també es podrà admirar al Casino.
El conjunt s'ubica a l'inici de l'exposició i dóna pas a un recorregut que dóna a conèixer la història de la bandera abans d'abordar què van ser i què van significar les Bases de Manresa. En el darrer tram, l'espectador pot conèixer a grans trets la fesomia de la ciutat al final del XIX.
«No hem volgut una exposició centrada en les Bases perquè ja ho hem explicat en altres activitats», va afegir Rodó. Llibres, diaris, revistes, postals i altres documents completen l'instrumental d'una exposició que, de manera implícita i inevitable, estableix ponts de contacte entre el passat i el present. Hi ha reaccions polítiques de fa 125 anys que s'assemblen molt a les actuals.
