02 de març de 2018
02.03.2018
40 Años
40 Años
Oci Cap de setmana  

«Davant la deriva autoritària, no es pot callar i mirar a un altre cantó»

El solsoní Roger Mas estrena avui el seu desè disc, «Parnàs», en una actuació a Brussel·les pel Govern a l'exili

02.03.2018 | 20:37
«Davant la deriva autoritària, no es pot callar i mirar a un altre cantó»
«Davant la deriva autoritària, no es pot callar i mirar a un altre cantó»

Parnàs comença amb una versió de la cançó tradicional anglesa Geordie, la història d'un jove per qui el rei no té clemència malgrat ser «innocent com el cant d'un ocell en una matinada clara». Sembla dedicada als líders de l'ANC i d'Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, empresonats des de l'octubre. Però la cançó acaba malament i Roger Mas creu que les coses acabaran bé.

Ha dedicat la cançó «Jordi» als Jordis?

No, gens. Està feta i arranjada d'abans que entressin a la presó. De fet, fa més de quinze anys que intentava adaptar-la al català amb poca fortuna. Durant un bon temps vaig pensar que era de l'italià Fabrizio De André, però és anterior. Amb l'Oriol Prat vam fer una adaptació perquè mantingués l'esperit tradicional i, a la vegada, un llenguatge sencer i senzill. Vam canviar una mica la història per fer-la més disfrutable, igual com van fer els anys 60 en les versions franceses i italianes.

I al disc la canta amb la Núria Graham. Els l'enviarà igualment a la presó perquè l'escoltin?

Ho vam intentar però no podem. Sembla que també retornen molts llibres. Tot plegat és una injustícia molt gran.

LA VIDA POLÍTICA


També va per ells el concert d'aquesta nit a la sala Adem de Brussel·les?

Sí, em fa molta il·lusió anar-hi i retrobar-me amb gent que conec, com el conseller de Cultura, Lluís Puig. És un acte de suport al Govern que va escollir el Parlament. Moralment, segueixen sent els meus consellers i el meu president. La part amarga són els quatre que segueixen empresonats.

No solia parlar de política...

És així, però davant la deriva autoritarista del regne d'Espanya no es pot callar i mirar cap a un altre cantó. Aquests atacs a la llibertat d'expressió, l'arbitrarietat... és intolerable. Estan atacant la manera de ser de molta gent. Com poden privar de llibertat a persones que no han fet res mal fet, sinó tot el contrari?

El Tribunal Suprem també ha condemnat a tres anys i mig de presó al raper Valtònyc per enaltiment del terrorisme, injúries al rei i amenaces...

La llibertat ha de tenir com a límit la llibertat de l'altre, i això és un terreny frontera. Però una cançó és inofensiva i, si la trobes de mal gust i de mala educació, és tan senzill com mirar cap a una altra banda. És lamentable i perillós que haguem de vigilar què hem de dir en públic.

Això pot créixer?

No guanyaran mai, perquè el seu objectiu és eliminar-nos com a poble, com a cultura, com a forma de pensar. No podran assimilar-nos. Ara hi pot haver desànim, però el seu objectiu és inassolible. Un dia hauran de fer l'esforç de mirar-nos a la cara i respectar-nos.

Hi ha silencis clamorosos?

Mira, els silencis encara. Si algú no diu res, ja està bé. Ara bé, quan es parla selectivament i els silencis són sempre en una dimensió, això ja és una altra cosa. El que ha passat a Arco, amb el llibre Fariña... hauria d'indignar qualsevol persona. Hem de poder opinar i dir que la justícia espanyola és fal·lible.

Ens estem prenent el conflicte com un partit de futbol?

Ens falta empatia, ens hauríem de posar els uns al lloc dels altres. Trobo a faltar humanitat. I tot el que s'ha fet des d'aquest cantó és inofensiu, teatre... El que es podia fer sense bufetades.

Com va viure el referèndum de l'1 d'octubre?

Va ser diferent que el 9-N, quan vaig anar a votar trist perquè em van dir que no serviria. L'1 d'octubre va ser molt emocionant i, després d'haver votat, em vaig posar a plorar com una magdalena. Fins i tot sabent que el que jo somnio no és molt a la vora. Les mostres de germanor que es van veure entre persones molt diferents no ens les treu ningú. El que ha passat aquesta tardor quedarà a la memòria per sempre més.

En fa la lectura optimista...

Quan parlen de derrota penso, quina derrota? Hem perdut la por del record a la guerra civil i a la dictadura. Ens hem mostrat tal com som amb dignitat. Això és molt important per als que hem crescut veient com hi havia gent que anava amb el cap cot i que vivia la seva identitat com un motiu per avergonyir-se. Això ja és molt. Es comença així i s'acaba sent lliure de veritat.

LA HUMANITAT I LA POESIA


Tanta tensió política ens pot fer oblidar altres coses?

Jo fa mesos que no miro les notícies, em costa abstreure'm.

Pot ser que perdem el bon humor?

La força de l'Estat no posa de bon humor, fa sortir una agror. A vegades apareixen la ràbia i l'odi, però els hem de dominar perquè no serveixen per a res.

Francesc Pujols ens pot ajudar a entendre la situació actual?

Ell tenia allò de fotre's del mort i de qui el vetlla. Hem de ser conscients de les limitacions. Això no té per què acabar amb un menfotisme, perquè cal ser fidel als nostres somnis. Però aquest humor va bé per ser més permeable, per empatitzar amb els altres... i ser feliç, que és el que hem vingut a fer aquí.

A vegades costa....

És un deure. Hem de treballar perquè cadascú sigui feliç. Quan t'envoltes de persones que ho són, s'encomana. Això no vol dir que haguem de conformar-nos, però tampoc fer-nos mala sang. Ni deixar que el dimoni ens domini.

Tornem al disc, posa música a poesies d'autors diversos. N'hi ha quatre d'Amadeu Vidal i Bonafont. Ell és enginyer forestal, i Roger Mas va començar a estudiar per ser enginyer agrònom. Això els uneix?

Una mica sí, de fet el vaig conèixer en aquella època. Ha guanyat molts premis, el que passa és que no es mou com es mouen els artistes. Per això és menys conegut del que hauria de ser.

Tant parlar de Catalunya, i no tenim la poesia oblidada?

Per sort, la cultura és invencible. És una pulsació humana que pot fer una persona sola tancada en una habitació, encara que no hi hagi diners. Si hi ha polítiques o si la comunitat hi aposta, es poden fer coses més grans, però a vegades menys lliures. Hi ha oscil·lacions, però no em preocupa. La cultura catalana té una mala salut de ferro.

LES BONES CRÍTIQUES


Qui l'ha ajudat en aquests 22 anys de carrera?

Salvador Escamilla va ser el primer que em va donar una empenta. Però al principi no em venia a veure ningú. Per sort, hi va haver un sector de la crítica que creia que feia alguna cosa que podia valer la pena. I, de mica en mica, va anar creixent un públic suficient per poder anar tirant.

Tenim una crítica musical a Catalunya que no critica gaire...

Sí, en això és diferent que al gremi dels llibres. Tenim una crítica musical que és de poc mossegar. Potser perquè ens coneixen i saben que fem el que podem. Amb un artista internacional que ve de gira, en canvi, s'hi atreveixen més perquè pensen que no vindrà d'aquí.

Però aquest contrapès hauria d'existir...

Entenc que hi ha una part positiva, d'amor i empatia. Jo mateix portaria malament les males crítiques. Però cal un pèl més de severitat. Entendre que el que diu un crític no ha d'anar a missa, però que és l'opinió d'una persona especialitzada que pot ajudar els artistes a ser millors, i el públic, a escollir. Ara bé, la veritat no cal portar-la als extrems, ni sempre al davant.

Suposo que és per aquest complex de país petit...

Tenim una cultura minoritzada que hem de protegir. Però consentir-la no és bo. A una criatura l'has de protegir, però també l'has de fer forta. Estimar la cultura també vol dir ser sever, sense sadisme ni mala llet.

Hi ha vegades que criticar no serveix de res...

Suposo que cal fer-ho amb la gent que val la pena. Quan una proposta no va enlloc, per molt que diguis, aquella persona no podrà fer res millor.

La veritat és que pocs accepten la crítica

Jo les tolero molt malament, però penso que per a la cultura seria bo. De fet, si fossin crítics amb tothom menys amb mi, seria fantàstic (i riu).


EL MÓN RURAL


Al llibre El dolor de la bellesa (2017) dius que Solsona és terra i Barcelona és pi. No tens la sensació que aquest món rural i orgànic que evoca la seva música... està en perill d'extinció?

Un jove d'un pis de Barcelona i un pastor de cabres del Pallars ja són el mateix. Tots van de vacances a Tailàndia i veuen pel·lícules en versió original. El món rural ja no existeix, som tots la mateixa gent. Només que uns viuen més api-nyats. Amb el tractor ja es fa tot i, més enllà de la fruita, els ramaders... les feines rurals no existeixen.

Per contra, hi ha gent jove que reivindica aquest món.

A Solivella, a la Conca de Barberà, estan recuperant el xipella. Molta gent jove ha descobert que hi ha una gent gran que, quan se'n vagin, se n'anirà un món. Aquest respecte per la tradició és bonic. Som lliures, tenim el món als nostres peus... però aquesta identitat és una àncora, una tranquil·litat que tens.

Al disc canta els versos de Miquel Martí i Pol que diuen «Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn».

No sortim del no-res. Totes les possibilitats que tenim no han aparegut gràcies a una nimfa. Ens volem projectar endavant però necessitem sentir-nos ancorats a alguna cosa, poder tornar a algun lloc. Connectar amb una cosa immutable que passa de generació a generació. Fa només 10.000 anys que vam domesticar les cabres i vam plantar enciams. Però la nostra biologia és la dels cromanyons. Els dits, les mans, el cor... són els mateixos. Això em sorprèn molt.


La violència i la raó


La cultura ens fa evolucionar?

Sacralitzem molt la raó i ens volem regir per les idees. La gent entenem, llegim, escrivim... però llavors, perquè com a massa es pot acabar votant una cosa absurda i dolenta? Doncs perquè per més que et cultivis, segueixes sent un animal.

Un animal violent?

Estem desterrant la violència, però és un comportament irracional que va amb nosaltres. La trobem també a la natura, que pot ser salvatge i cruel. Però on també hi ha amor, compassió i pietat. I no per això els animals són bons o dolents. M'ha costat molts anys entendre que les coses són.

I què hi podem fer?

Hi ha gent molt idealista que creu que l'ideal és que el dimoni no aparegui. Però aquests mals sentiments existeixen, les persones som cruels. La lluita és saber com ho hem de fem per crear un món harmoniós.

CANALDA, SOLSONA I MANRESA


És un disc masteritzat als estudis Abbey Road de Londres, on canta en italià, hi col·labora la Bikimel i amb moltes referències que ens són pròximes. Una de les peces és Borrasqueros de Canalda, una cançó tradicional originària d'aquest poble d'Odèn, al Solsonès... Com la va conèixer?

La va recollir l'Artur Blasco de gent gran que la cantaven a Solsona i a Berga. La vaig descobrir en un disc d'El Pont d'Arcalís i tenia ganes de fer-la. La vaig cantar per primera vegada a la Festa Major de Canalda. S'ha integrat bastant al meu estil, mantenint l'esperit de cançó tradicional.

L'ha enregistrat acompanyat de veus manresanes...

Amb un cor de mascles de Manresa! Que costa de trobar-ne!

El Cor Lupulus Ensembla.

N'hi ha 25 cantant. Els vaig conèixer gràcies a ser amic d'un d'ells.

Ha cantat els goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, i en aquest disc ha decidit tancar-lo amb l'Himne de la seva coronació: Sopluig dolcíssim.

És una meravella, amb música del mossèn Muntada, aquí acompanyada amb el Brossa Quartet de Corda, que cada cop són més bons. Amb el temps, anem guanyant!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.