«Una postal l'escrius -o l'escrivíem abans del whatsapp- quan teníem una vivència que, en aquell moment, era important per a nosaltres i la volíem compartir». El gestor cultural Pep Garcia (Vic, 1964), articulista d'aquest diari, ha signat 27 escenes que retraten flaixos viscuts del 2011 al 2015, des que la família comença a detectar els primers símptomes d'Alzheimer a la seva mare, Maria Orri, i fins a la seva mort. Postals presents per a una mare absent (L'Albí) s'havia de presentar aquest dimarts a Manresa, tot i que l'alerta pel possible temporal de neu ha obligat l'autor a buscar una nova data que serà el dilluns 5 de març a les 19:30h a la Sala la Plana de l'Om.

El llibre, diu Garcia, busca arribar al lector amb una triple vocació: l'«ambició» d'arribar al públic; la intenció de servir d'«acompanyament: els malalts no volen visites sinó companyia»; i el desig de «reivindicar» uns malalts a qui «no podem oblidar. La comunicació bilateral deixa d'existir però els podem abraçar o fer-los costat en el seu silenci». L'Alzh -com escriu Garcia- és cruel i no discrimina.

Ni manual ni radiografia

Però Garcia vol deixar clar que Postals presents per a una mare absent no és «ni un manual ni una radiografia de quatre anys de malaltia». Són «sentiments molt concrets» que va començar a escriure sense «planificar res» i que s'inicien un cop ell i el seu pare parlen de la mare, un parell de mesos després que, tant l'un com l'altre, s'adonessin que ella començava a transitar per un fosc corriol. «Les postals estan escrites a l'instant, en temps real, quan passava cada cosa. I estan escrites a peu dret, o baixant les escales de casa els pares o sortint del metge o de la residència. I amb el que tenia a la mà, l'iPhone». És l'instint, diu, «d'aquells que ens dediquem a mirar la vida».

Pesseta, cavall, poma

I el que va escriure, les escenes que «vaig viure en cada moment», és el que el lector podrà trobar, sense floritures ni guarniments. Garcia ha ajustat la gramàtica i ha deixat fora alguns textos que «repetien conceptes». El llenguatge, diu, «és molt emocional però molt auster, poc explicatiu», un estil que lliga «amb la meva manera d'escriure».

Però, malgrat això, remarca, «no sóc ben bé jo. Havia de marcar una distància, no només per escriure sinó per sobreviure com a cuidador. Es tracta de trampejar l'Alzheimer, mirar-lo als ulls i empre-nyar-te amb ell, no amb la mare». L'Alzheimer és una malaltia «devastadora a nivell intern» i Garcia ho reflecteix a través d'una «prosa poètica». La poesia com a «bisturí» que arriba al moll dels sentiments dels qui es troben cara a cara amb la malaltia. Perquè els malalts, diu, «els perds dues vegades: quan es confirma la malaltia i quan es moren». La primera va ser quan «la mare no va superar la prova de repetir ni recordar tres paraules: pesseta, cavall, poma». La segona, el 4 de juliol del 2015.

Garcia no va dir a ningú de la família el que estava escrivint: « Sóc gelós de la meva part creativa però, a més, només volia explicar, sense implicar els altres, la meva contaminació emocional». Les 27 postals es tanquen amb un epíleg que Garcia va escriure una setmana després que morís la seva mare. «Sabia que aquesta postal mai no la llegiria. De fet, les altres tampoc però les escrivia quan ella vivia i la sensació era diferent». Al capdavall, «l'Alzheimer és una malaltia que et regala moments molt delicats però que no pots compartir amb el malalt».

Estètica i contingut

Quan tot va acabar, Garcia va llegir el que havia escrit al llarg de quatre anys: «vaig plorar». Ja tenia al cap donar a conèixer les postals d'alguna manera i va decidir enviar-les a una desena d'amics, coneguts i desconeguts. Com Cristina Maragall Garrigosa, portaveu de la Fundació Pasqual Maragall, que ha acabat signant el pròleg del llibre. La resposta dels seus primers lectors li va fer pensar que «podia compartir les postals malgrat la por inicial».

I com fer-ho? Garcia va dubtar sobre el format i amb el dissenyador Jordi Mestres van pensar en convertir els escrits en postals reals. Però van decidir que un llibre-objecte com el que ha editat la berguedana l'Albí, «despullat, que és com queden les persones per culpa de l'Alzheimer», seria el més adequat. La idea era que «el cos estètic encaixés amb el contingut literari». Començant pel títol: el llegireu al capdamunt de la portada (amb el nom de l'autor) però sense la paraula mare, situada al mig. I res més.