06 de març de 2018
06.03.2018
40 Años
40 Años

Pep Garcia presenta el seu llibre entre amics per parlar d'un enemic comú: l'alzheimer

L'escriptor presenta «Postals presents per a una mare absent» en un acte gens convencional que omple la Plana de l'Om

06.03.2018 | 08:49
Pep Garcia Orri en un moment de la presentació.

L'auditori va demanar la versió llarga. I Pep Garcia no els va decebre. No era fàcil presentar a cor descobert un llibre que parla de l'Alzheimer de la mare, la Maria Orri, però el Pep ho va fer. Sense por aparent i en la seva millor versió. La poc convencional. La de la persona atrevida, un xic murri i amb píndoles d'humor que busca la companyia dels amics per tirar endavant la seva aposta més íntima: obrir la porta a les paraules per retratar un enemic, l'Alzh, però fent-ho «a favor dels qui el pateixen». I d'amics, en té, el Pep.

La sala de la Plana de l'Om es va pràcticament omplir per acompanyar-lo en l'escenificació del seu llibre més personal, segurament aquell que mai no hagués volgut escriure: Postals presents per a una mare absent (L'Albí), un retrat escrit en temps real del que va viure el gestor cultural i articulista d'aquest diari durant els quatre anys que va durar la malaltia de la Maria.

Arriba l'Alzh


«La tempesta perfecta, que és una cosa extraordinària, és un dia normal amb Alzheimer». Així de poètic però així de cru. La tempesta evocava l'ajornament de la presentació del llibre, ara fa una setmana, per la neu. Un imprevist com els que esquitxen la vida. L'Alzheimer és això: mai no saps quan i si et tocarà a tu. Pep Garcia confessava a l'escenari, amb les butaques i el llum sense llum que havia traslladat del seu despatx, que té pànic a l'Alzheimer. I que ahir era un dia important per a ell i per a la seva família. Que tant si la presentació sortia bé com si anava malament, la recordaria tota la vida... exceptuant si l'Alzh decidia instal·lar-se amb ell. Ídem per als presents.

Va deixar clar des de l'inici que no llegiria cap de les postals del llibre. Que s'havia de comprar perquè és a benefici de la Fundació Pasqual Maragall. A primera fila, Cristina Maragall, autora del pròleg, també en forma de postal, i portaveu de la fundació. I a la pantalla situada a l'escenari, on el públic va veure en començar les imatges de la imprevista neu manresana, va aparèixer el vídeo Em perdo, amb la veu de la santpedorenca Anaïs Vila i el piano de Clara Peya. Pell de gallina. «Quan estem bé busquem llocs on mai no hem estat. Al contrari del que passa amb l'Alzheimer», reflexionava en veu alta Pep Garcia. Una malaltia que obliga a fer «una viage paral·lel» amb destí desconegut.

Al seu costat, una maleta que, va explicar, havia comprat quan tenia 20 anys en el seu primer viatge a París. Una maleta que mai no havia sortit de casa excepte dues vegades: per acollir els recordatoris del comiat de Quico Mestres i per acollir, ahir, el viatge que ell ha fet amb les postals: «Unes paraules, uns agraïments, un retrat i un epíleg». No va dubtar a definir el llibre d'honest i ambiciós. No va dubtar a desitjar que sigui un llibre que acompanyi (els malalts volem companyia, no visites) i que emocioni. Un llibre que «surt de la mare» però que vol ser un reconeixement «al pare, als cuidadors, als investigadors...» per no oblidar que l'Alzh és «un fill de puta que et fa dubtar, esborrar-te, començar sense retorn i trontollar».

Arriben els amics


I com que ja havia avisat que no llegiria cap postal, Pep Garcia va buscar la complicitats dels amics. El primer, l'actor Enric Llort que va resumir el llibre amb paraules essencials. La primera, present; la darrera, fi. El segon, la persona que li va dir que sí a la primera quan li va parlar de publicar el llibre: l'editor Jaume Huch. El berguedà va llegir una carta adreçada a la Maria, datada del 27 de febrer d'enguany, en una Berga emblanquinada, on explicava com, ella, absent, s'havia fet present als seus ulls i se'n faria als ulls dels lectors. Com la neu, efímera però eterna.

El tercer, el també escriptor berguedà i articulista de Regió7, Xavier Gual, una de les persones a qui Garcia havia enviat les postals per saber si, realment, s'havien de publicar. Per a Gual, Postals presents per a una mare absent surt de les «entranyes» de Garcia, amb qui van compartir moltes converses quan «l'Alzheimer ja vivia» amb la Maria. El quart va ser l'artista Kiku Mistu, a qui Garcia va endossar un rellotge de sorra per controlar el temps. Però Mistu controla el tempo i l'utilitza al seu favor. Va començar amb un poema de Miquel Martí i Pol, va recomanar als presents ser compassius, «acceptar la vida perquè només pot ser com és» i va acabar amb un exercici de meditació -en silenci i ulls tancats– que van seguir fil per randa tots els presents. Tots.

Arriba el moment incòmode


Abans, Garcia també havia avisat que arribaria un moment incòmode. I així va ser. Va llegir una postal no inclosa en el llibre, que inicialment va escriure com si l'hagués redactat la seva mare, però que ella «mai no hagués escrit». L'adreçava a «les meves amigues dels dijous»i l'autor la va escriure perquè tenia la sensació que «la mare queia en l'oblit» d'aquelles persones que durant anys havien estat companyes d'activitats, com el teatre.

Ahir, la lectura era «un avís per a navegants» perquè, avui, et pot tocar a tu. La postal la va estripar a l'escenari. Si Gual va ser un dels amics que van llegir les postals abans de publicar-se, Garcia no es va oblidar de tohom a qui va enviar els escrits. Ni de Francesc Santasusana, espònsor de llibre. Ni dels seus fills, a qui va obligar» a llegir algunes de les postals un dissabte a la nit, que n'hi van demanar més i que li van preguntar: «Les publicaràs, oi?». Sí. Ahir era una nit per agrair.

Arriba l'epíleg


La presentació arribava al final. Cristina Maragall va pujar a l'escenari i va llegir una postal. La que més li havia agradat d'un llibre «poètic, bonic, carregat de vida i de veritat» va ser Rituals, una postal escrita el divendres 4 d'octubre del 2013. L'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, va posar el quasi punt i final. Ahir no hi era perquè «tocava o convenia», va dir. Hi era perquè «em surt del cor».

I Pep Garcia obria el llibre per l'epíleg, escrit davant del mar, el dissabte 11 de juliol del 2015, a Sant Sebastià, quan la seva mare ja havia mort. Una postal que ja sabia «que ella no llegiria». Les altres tampoc, però encara vivia. Va començar a sonar Bob Dylan, a qui Garcia, fan número 1 i com va confessar al principi de la presentació, «sempre 'colo' quan faig actes públics». L'11 de juliol del 2015 actuava a Sant Sebastià. Ell hi era. Va complir la promesa: va colar Knockin' on Heaven's Door i no va llegir cap postal. Ni l'epíleg.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema