Entre L'emigrant i Txarango hi ha dues generacions que fa uns dies es van conèixer, van parlar, van cantar i es van citar per tornar a quedar uns quants cops més en les properes setmanes. Una colla d'avis i àvies de la residència de Sant Andreu de Manresa i els integrants del cor juvenil de l'escola de música Esclat es van mirar a la cara per primera vegada després de saber els uns dels altres tan sols allò que, fins aleshores, havien compartit per carta.
«Les cançons amaguen històries», assegura Cristina Zafra, responsable del cor i autora intel·lectual d'una iniciativa que va trobar la necessària complicitat de Dolors Fitó, directora de la residència de Sant Andreu. El projecte es va posar en marxa quan, en viure la mort de l'àvia d'una persona propera, a Zafra se li va ocórrer unir la vitalitat adolescent i el pòsit vivencial dels avis. «Sempre estem inventant coses, i vam pensar que era una bona idea fer aquest contacte entre generacions», afegeix la líder d'un grup format per setze noies -sobretot- i nois.
El primer pas va ser adjudicar una àvia o un avi a cadascun dels cantaires, i el segon intercanviar cartes on parlessin d'alguna cançó que els hagi marcat. «Imagina't: Los Panchos, Serrat, Sara Montiel, Dolores Pradera... són noms que als joves els sonen poc o gens però que serveixen, alhora, per marcar un context històric i parlar de qüestions com la guerra i la immigració», apunta Zafra.
La tercera part del projecte, que porta el suggeridor títol RE-COR-d, va arribar fa uns dies en una de les sales de les noves instal·lacions de la residència. La cal·ligrafia va donar pas a la fisonomia i uns i altres es van mirar els ulls per posar cara a aquells i aquelles de qui només coneixien la lletra. Entre uns i altres hi ha dècades d'experiència vital de distància, però l'enriquiment va ser mutu i la vetllada impagable.
La mirada expectant de l'Eve devorava les paraules de la Teresa, que va començar a cantar «Amado mío, te quiero tanto. Si tu me quisieras como yo te quiero a ti. Aquel beso que me diste...» fins que la memòria va flaquejar i va etzibar «i ja no en recordo més!».
En la seva primera visita a una residència, la Naomi reconeixia «estar nerviosa» mentre absorbia les paraules que li regalava la Maria Carme. Nascuda al Congo, la jove va explicar que la cançó que havia escollit és A thousand years perquè «parla de tenir una altra oportunitat». La dona, per la seva part, va citar Paraules d'amor de Serrat i va recordar quan ella «l'escoltava a la ràdio».
En un altre cantó de l'estança, la Lola i la Felisa reien a cor què vols i intentaven entonar El emigrante, de Juanito Valderrama. I l'Antonio, que feia estona que aconsellava a l'Elisa -que va triar Et recordo, de Txarango- que aprofiti el temps perquè «el que es perd ja no torna», va crear un núvol de silenci al seu voltant en recitar un poema de Rafael de León que s'acaba lamentant «¡Ay, qué alegría y qué pena quererte como te quiero!». Arribada l'hora de plegar veles, amb el sopar esperant els residents, els joves van marxar amb la impressió que aquella tarda la duran a dins tota una vida.
