Enyora el Poblenou barceloní on va créixer però fa una dotzena d'anys que paladeja la tranquil·litat de viure a Sant Esteve Sesrovires. Núria Pradas (1954) reconeix que al començament se li feia estrany el silenci, però aviat va aprendre a assaborir els passejos entre les vinyes i poder-se dedicar a escriure amb tranquil·litat. Després de l'èxit de Somnis a mida, una novel·la ambientada en el món de l'alta costura i els magatzems Santa Eulàlia que s'ha traduït a tretze idiomes, l'autora de Sota el mateix cel (Premi Carlemany de l'any 2012) torna al primer pla de l'actualitat literària amb L'aroma del temps (Rosa dels Vents), una ficció sobre el món dels perfums. «M'agrada escriure sobre coses que desconec», explica Pradas, que aquesta tarda (19 h) presenta l'obra a la Llibreria Parcir de Manresa.

Si parlem de novel·la i de perfums, el primer que ens ve al cap és «El perfum», de Patrick Suskind. La tenia al cap?

La vaig llegir fa vint anys, i tinc molt present la pel·lícula. Però no volia llegir-la perquè no volia que em contaminés. De fet, són dues novel·les diferents: en la meva, els perfums donen vida, i en l'altra són destructius. Reconec, però, que ara que ja he publicat L'aroma del temps, tinc curiositat per agafar el llibre del Suskind.

Més enllà d'«El perfum», tenia algun altre referent?

No, la veritat és que no conec cap altra novel·la que parli de perfumeria. Això t'obliga a documentar-te i a crear un vocabulari. Escrivint L'aroma del temps vaig descobrir que no pots dir «tireta de paper» sinó mouillette.

És el risc d'obrir camí.

Tot ho he hagut de descobrir per mi mateixa. De fet, van passar el llibre al perfumista Ramon Monegal i sembla que li ha agradat.

Vostè ha parlat en les dues últimes novel·les de l'alta costura, de magatzems de Barcelona, de perfums... És conscient que són qüestions que arriben directament a la memòria sensitiva de la gent?

A Somnis a mida em va passar molt, i tant! Molta gent em va dir que havia treballat als magatzems Santa Eulàlia. Recordo un cas que em va emocionar molt: una noia em va escriure per dir-me que tenia l'àvia, de més de 90 anys, amb Alzheimer. La dona havia treballat a Santa Eulàlia, on als treballadors se'ls convidava a passar uns dies de vacances en una casa de l'empresa, i ella creia que encara estava fent aquestes vacances.

I ara?

La gent m'explica que sentir una olor li recorda alguna cosa. Jo mateixa reconec que algun cop, en sentir l'olor de Varón Dandy, m'he girat per veure si era el meu pare, tot i que ja estava mort.

Les olors formen part de la vida de la gent?

L'olor que sempre m'acompanya és la del Nenuco de quan banyava els meus fills. És una qüestió molt sensitiva. En qualsevol cas, però, mai hauria imaginat que viuria un fenomen com el de Somnis a mida. Se n'han venut vint-i-cinc mil exemplars a Alemanya! I, pel que sé, l'editor la va comprar a partir de la sinopsi, perquè encara no l'havia escrit.

L'avantatge de tenir una agència literària al darrere?

Amb Sandra Bruna ens entenem molt bé. Però en el temps que passa entre una novel·la i una altra pateixo, perquè penso que serà molt difícil repetir l'èxit.

A vostè, però, l'atreia el món de la perfumeria per algun motiu concret?

No en sabia res, com tampoc en sabia gaire d'alta costura. Però l'editorial Rosa dels Vents em va demanar una novel·la i jo havia llegit alguna cosa sobre la creació del Chanel Nº 5 que em va semblar una història prou interessant per intentar fer-ne una ficció. De mica en mica vaig anar descobrint que la perfumeria és un món molt ampli. Podria haver situar l'acció al segle XVI, quan Caterina de Medici es va convertir en una promotora de l'experimentació amb fragàncies.

La reina consort de França que va manar elaborar l'Acqua della Regina?

Sí, però a mi m'agrada molt el segle XX, i el període d'entreguer-res. Per això, el meu personatge, en Pablo Soto, viu en aquella època. Neix a Barcelona, es queda orfe als onze anys i se'n va a la ciutat francesa de Grasse, on té els oncles i un cosí.

Grasse... per què?

És una ciutat de la Provença coneguda com la capital dels perfums. Amb el meu home, hi vam anar a passar uns dies i vam poder visitar fàbriques de perfums, veure les grans extensions de roses i gessamins que hi ha? Allí vaig tenir clar que Grasse havia de sortir a la novel·la. A més, va ser a Grasse on Coco Chanel va conèixer el perfumista Ernest Beaux i li va demanar que creés el perfum de la sensualitat. Un perfum que va canviar el sector perquè, per primer cop, es van fer servir molècules químiques conegudes com aldehids. D'aquesta manera, es va potenciar l'olor.

I més enllà del fet, quina transcendència va tenir el Chanel Nº 5?

Fins aleshores, els perfumistes imitaven la natura, a partir d'aleshores van crear natura. Sense l'ús de la química, calia molta flor per elaborar un perfum. Per aconseguir l'olor de roses, eren necessàries tones de roses. A partir del Chanel Nº 5, se'n va abaratir el preu i el perfum va arribar a la majoria de la població.

I, d'aquesta manera, Grasse va passar a la història?

De fet, Grasse ja era conegut. En temps de Caterina de Medici, tenia fama pels guants que s'hi fabricaven. Però feien pudor de pell, els rics no els compraven, i per evitar-ho els van començar a perfumar. Així, al segle XVIII, es van crear les grans fàbriques perfumistes. Grasse és en un lloc molt maco, tot i que és força turístic.

Tot plegat recorda molt la indústria que s'ha muntat al voltant de la cultura del vi?

I tant. De fet, als perfumistes se'ls coneix com l'Home del Nas, poden recordar fins a 500 aromes. Són gent que segueix una dieta estricta, com els sommeliers.

Catalunya, en l'època del seu protagonista, era una potència del sector del perfum?

El Pablo, després de passar per Grasse i París, torna a Barcelona, que al 1943 no era, precisament, un sinònim d'alegria. Però el franquisme va impedir l'exportació i els perfumistes es van haver d'espavilar. Abans de la guerra, hi havia empreses com Myrurgia, Dana? I, després, mentre a Europa hi havia la Segona Guerra Mundial, des d'aquí es va exportar i es va fer l'expansió cap als Estats Units.