Dissabte a la tarda el Tatrau Teatre de Solsona va aixecar el teló de la vuitena edició del cicle Escenes, que fins a mitjan juny oferirà una programació formada per tres produccions de Lacetània Teatre i un espectacle a càrrec d'Eduard Gené i Uri Gilibets. El tret de sortida el va donar Plastilina, una obra de Marta Butxaca sobre els fets de la mort d'una indigent en un incendi en un caixer de Barcelona el desembre del 2005, provocada per una colla d'adolescents. Es tracta d'un text basat en fets reals adaptat i dirigit per Ricard Salva?, que també hi encarna un dels personatges, juntament amb Núria Bonet. Però, de l'elenc, en destaca la incorporació de cares noves. Dissabte, cinc joves actors solsonins debutaven al cicle Escenes. La majoria havien passat pel taller de teatre del Tatrau fent petites representacions de caire més familiar. «S'agraeix molt que et donin una oportunitat com aquesta. Estrenar-se amb un muntatge com aquest, en què sents el públic tan proper, et fa gaudir molt». Les seves cares de satisfacció i l'emoció a les mirades ho demostraven. Asseguren que el fet de conèixer-se i haver treballat junts abans ho ha fet tot més fàcil i els ha donat més confiança.

Plastilina és un obra amb un alt contingut social. L'autora hauria pogut tractar el tema de la indigència, però, en canvi, se centra en la família i, concretament, en la d'un dels nois. Exposa els fets, presenta un conflicte perquè a partir d'aquí el públic hi reflexioni. La vuitantena de persones que dissabte omplien les localitats del Tatrau se'n va fer moltes, de preguntes. Després de la funció, una espectadora expressava la seva sensació d'ofec, «ho hem vist des de la proximitat, i més d'un hem pensat que hauria pogut ser el nostre fill». Per als actors tampoc no va ser fàcil posar-se en la pell dels personatges, eren conscients que els fets van passar. «Com a actor hi havia moments que llegia el meu paper i plorava», deia Salvà.

L'obra s'estructura en escenes curtes i va fent salts en el temps per anar donant forma a la trama, i convida l'espectador a treure les seves pròpies conclusions sobre el missatge que es vol transmetre. Cada escena se separa de l'altra per un fosc, i en algunes la música hi juga un paper important. Curiosament la banda sonora de l'espectacle la forma un recull de temes de rock alemany de la banda Die Toten Hosen. El director assegura que és casualitat. «Estava escoltant un CD d'aquest grup al cotxe i de cop un cançó em va cridar l'atenció. Vaig buscar el títol del tema i la traducció, i quadrava amb l'escena que havia pensat. No volia que tothom estigués pendent del que deia la cançó, si no és que sabés alemany». El contrapunt el posa el tema final, Foc, de Quart Primera. Un final «difícil» segons apuntava el director, perquè van passar uns segons fins que el públic se'n va adonar i va començar a aplaudir.