Després de patir la guerra i l'exili, Agustí Bartra (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) va prendre una decisió literària de gran transcendència: renegar de tot el que havia escrit abans d'acumular un bagatge vital que li va capgirar la vida. I va recomençar, el 1946, amb L'arbre de foc, punt de partida d'una trajectòria poètica que Adesiara Editorial va començar a recuperar fa dos anys amb el títol esmentat i que continua reivindicant ara amb L'evangeli del vent. L'editorial de Martorell que dirigeix Jordi Raventós confia en aquest volum i en altres com la novel·la Nadja, d'André Breton, per fer-se sentir en la diada de Sant Jordi.

«Bartra va publicar L'evangeli del vent el 1956 a Mèxic», explica Sam Abrams, curador del treball que publica Adesiara: «Després, al llarg dels anys, va anar retocant els poemes i, el 1971, va fixar l'edició definitiva per a la seva obra poètica completa. Però la censura va fer de les seves. A més, posteriorment, una nova edició que se'n va fer va ser poc curosa». Per tot plegat, la versió que publica el segell martorellenc respon fidelment a la voluntat que Bartra va expressar el 1971: «Sí, en certa manera es pot dir que publiquem un inèdit», diu Jordi Raventós.

Referint-se al context en què va compondre L'evangeli del vent, Abrams explica que «Bartra vivia un dels millors moments de la seva vida, tenia dona, dos fills, una beca Guggenheim, residia a Nova York.... Però per dins encara el rosegava la problemàtica de la guerra civil, dels exiliats, dels catalans que patien el règim dins de Catalunya. Veia com Eisenhower canviava de tàctica respecte del règim franquista i imaginava que l'exili que primer semblava puntual podia esdevenir permanent». Per tot plegat, el gran tema del poemari era la resposta que donava Bartra a «com viure aquest present i gestionar el passat problemàtic. És a dir, no oblidar i, alhora, no viure tancat en el passat».

L'evangeli del vent parla de «la vida, la mort, el dolor, l'amor, la guerra, la justícia, la modernitat, l'art, la literatura... un munt de temes», anota Abrams. «Bartra havia trobat el seu lloc al món literari», afegeix: «Se sentia profundament català, però els seus referents no anaven més enllà de Papasseit i Maragall. Es va sentir desplaçat fins que no va topar amb l'estètica de l'alta modernitat nord-americana, Pound, Elliot... Això és el que el fa diferent de la resta de la literatura catalana».Identitat revelada

El 1986, Joaquim Sala-Sanahuja va publicar a Edicions del Mall la traducció de la novel·la Nadja, d'André Breton. Aleshores, sobre aquesta peça de to autobiogràfic encara pesava el desconeixement de la identitat real de la protagonista. Un misteri que es va esvair el 2009 quan l'escriptora neerlandesa Hester Albach va publicar un llibre on revelava que Nadja era Leóna Delcourt, una noia de vida erràtica a qui va conèixer l'autor francès l'any 1926.

Tot i publicar-la el 1928, Breton no va fixar l'edició definitiva de la novel·la fins al 1962. Amb motiu de la publicació d'Adesiara, Sala-Sanahuja ha revisat la seva traducció i ha afegit un post scriptum . «Amb aquest personatge femení que deambula l'any 1926 pels carrers de París i que topa un dia per atzar amb André Breton neix definitivament el sur-realisme», afirma.

Nadja, que inclou 48 il·lustracions, tracta diverses qüestions, indica Sam Abrams, un dels quals és la identitat: «Se superava la idea de l'ésser monolític i es deia que cadascú podia ser moltes persones. Per tant, una dona podia estimar només un home?». Altres qüestions són l'amor, la passió i el desig, l'alteritat, la follia, l'atzar, el sentit de la revolta i la problemàtica de l'escriptura i de l'art.