Un rellotge de sol a la façana, un conjunt de tupins per cuinar, una cistella matonera al rebost, el rentamans per a la higiene personal i la fona per jugar una estona. Instruments com aquests i molts altres formen l'extens corpus que Llorenç Ferrer (Navarcles, 1957) aporta en el llibre Estris i atuells de la casa de pagès, un nou títol de la col·lecció Eines i feines, del segell empordanès Brau, en la qual l'historiador ja hi va publicar Eines i feines de pagès (2013) i Eines i feines dels oficis (2015).

«La idea és explicar què hi havia a les cases de pagès al llarg del segle XIX i els primers anys del XX», explica l'actual alcalde de Navarcles i professor a la Universitat de Barcelona. «No volíem fer un diccionari, sinó explicar que les eines i les feines tenen un sentit perquè formen part d'un context», i afegeix que «eren estris que donaven solucions a problemes que es plantejaven a les llars».

Avui en dia, «anem al supermercat i comprem productes que porten conservants o els congelem perquè no es facin malbé. Abans, en canvi, «es guardava el menjar al rebost, que solia ser una cambra interior més aviat fosca i ventilada», on s'hi tenien les botifarres penjades, els pernils i els pans que sortien de cada fornada, entre altres productes.

Més conscienciació

Ferrer considera que molts estris que hi havia a les cases es van llençar perquè «aquí el progrés va arribar de cop, als anys 60, a diferència d'Europa, on la irrupció va ser més lenta. Aleshores, es considerava que allò nou era bo i allò vell feia nosa. Si calia tallar arbres per donar espai als cotxes o tirar a terra una portalada d'una casa antiga per construir un garatge, doncs es feia».

Avui, però, hi ha més conscienciació del valor patrimonial d'aquests atuells del passat. «S'entén que la novetat és positiva, però sense oblidar les arrels», afirma l'autor. La lectura dóna l'oportunitat de penetrar en un món distant però no exempt de valor: «Les trampes de caçar conills, per exemple, són molt enginyoses».

Els objectes que descriu Ferrer formen part d'un passat que ja no tornarà, però encara hi ha formes que perduren: «Continuem fent pous i encara hi ha curanderos. I el porc ja no es mata a les cases, però en molts llocs es feia no fa pas tant». Els avenços tecnològics, però, van provocar una ruptura amb un univers simbòlic i material que va predominar durant segles: «A final del XIX, van començar a aparèixer les màquines de segar i batre, els molinets de cafè, els quinqués per fer llum, etc».

El llibre s'estructura seguint els diferents espais de la casa de pagès, que va consolidar una estructura a partir del segle XVI. De l'entrada als estables, el celler i els pous passant per la llar de foc, la cuina, el rebost, els espais de relació social, les estances privades, l'eixida, la galeria i les golfes. L'àmbit domèstic de la vida a pagès que es complementava amb les tasques de treball que es realitzaven als espais exteriors a les finques.

Ferrer se serveix dels textos, la documentació, la infografia i la fotografia per configurar una visió panoràmica i no exempta de detall de la vida dels nostres avantpassats. Una de les fonts que ajuden a donar testimoni dels estris i atuells és l'inventari de béns del mas Vilà del Soler, d'Artés, que data del 1809. La relació, extensa, proporciona una idea molt precisa de la necessària riquesa material que es requeria per a la vida quotidiana. La llista ens indica que a l'entrada hi havia tres arpies, deu aixades, una magalla, quatre arrelles, sis carbanelles, una faus, dos orellons, etc. Si la majoria de les paraules no saben d'on surten, no cal preocupar-se: és un lèxic que va caure en desús. Les respostes, al llibre de Ferrer.