FRANKENSTEIN

? Direcció: Carme Portacelli. Autoria: Guillem Morales, a partir de la novel·la de Mary Shelley. Intèrprets: Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola, Pere Vallribera i Alba de la Cruz. Diumenge, 6 de maig. Teatre Kursaal de Manresa.

Es compleixen 200 anys de la publicació d'aquell estrany somni que va enterbolir diverses nits Mary Shelley i que acabà esdevenint el Prometeu modern: Frankenstein. La versió de la directora Carme Portacelli i el guionista Guillem Morales (director d' Els ulls de Júlia) va passar el cap de setmana pel teatre Kursaal amb el repartiment encapçalat per Joel Joan i Àngel Llàcer, en el paper de Frankenstein i Víctor Frankenstein, respectivament, i acompanyats per Lluís Marco, Albert Triola, Pere Vallribera, Alba de la Cruz i la bagenca Magda Puig amb un molt bon treball.

De nou, a escena, les reflexions entre la vida i la mort, la passió, el desig, el bé i el mal a través de la història de la criatura creada per Víctor Frankenstein. Tant per als que coneixen la novel·la com per als que no, es desenvolupa amb total correcció en aquesta versió.

La posada en escena és probablement en excés minimalista, tot i el treball de mapping sobre el concepte de bosc, foscor i pèrdua que contextualitza algunes escenes però que és distant i insuficient en massa ocasions pel pes específic del contingut del text.

L'autèntic duel interpretatiu és entre els dos personatges principals, a qui donen vida Àngel Llàcer i Joel Joan -excel·lents-, el darrer, molt més encertat al segon acte que al primer. Llàcer certament fa un recorregut interpretatiu, des de l'arrogància al temor, al penediment i a la descoberta de la seva naturalesa. El monstre de Joan, certament matisat, molt més incomprensible al primer acte que al segon però en un treball conjunt satisfactori. Joel Joan acaba construint un molt bon monstre, de complexió, composició i excel·lent caracterització.

L'autèntic interès de la versió acaba essent l'autèntica força d'un text vigent encara, però sense noves aportacions ni lectures. Correcció total sense sorpreses (llevat de l'adaptació final: sorprèn per la certa llibertat presa).

El muntatge té un primer acte tebi que creix amb l'inici, desenvolupament i desenllaç del segon, possiblement per definir amb precisió la naturalesa a la qual aboquen el monstre i el fet que l'autèntic monstre sigui el seu creador. Dicotomia exposada al llarg de la novel·la i ben definida i exposada en la versió teatral.