La secció oficial de Canes comença a demostrar els primers títols amb aspiracions serioses a premis. I curiosament tots dos tenen com a nexe la música, Rússia i els conflictes polítics. La primera s'anomena Estiu ( Leto) i l'ha dirigit Kirill Serebrennikov, realitzador a qui no li han permès apropar-se a Canes i es troba sota arrest domiciliari. El ministeri d'afers estrangers francès va interpel·lar el propi Vladimir Putin, qui va respondre amb cinisme que ho lamentava i que ell creia en la separació de poders.

Una anècdota que explica, per una banda, la situació actual del país, i per l'altra, la de la mateixa pel·lícula, que és tota una demanda desesperada per una veritable llibertat d'expressió. El film explica les vivències d'una banda de rock alhora que intercala fragments de somni en els quals s'expressen lliurement, tal com desitjarien. Per tot plegat, i en el marc del triangle amorós protagonista, sembla fàcil pensar que el film és una vitalista barreja entre Jules i Jim, de François Truffaut, i 24 Hours Party People, de Michael Winterbottom.

També s'ha pogut veure en competició Guerra freda ( Zimma Wojna), del polonès Pawel Pawlikowski, qui va arrassar amb tots els guardons mundials, Oscar inclòs, amb la seva preciosa i emotiva Ida. No cal dir, doncs, com era d'esperada aquesta nova proposta que coincideix en diversos punts amb aquella, començant per una fotografia corprenedora que ens fa pensar en els treballs de Cartier-Bresson. També s'hi assembla perquè planteja un relat de sentiments en disputa, en aquest cas els d'una parella que treballa en una coral que viatja per Europa enmig de la guerra freda. El resultat és visualment impressionant, tot i que s'enyora un dels segells estilístics que va fer excel·lir Ida, la seva insuborable obsessió per a la suggerència. Tot i que la història podria ser més empàtica, Guerra freda és un film que es gaudeix només contemplant-lo sense la necessitat de seguir el seu relat.