Com molta altra gent, Sergi Mateu (Sabadell, 1955) no oblidarà mai el dia 1 d'octubre. En el seu cas, però, explica que el record s'estira unes hores abans, concretament fins a la tarda del dia anterior, quan va estrenar el monòleg Puig i Cadafalch. Un croquis a la seu dels Lluïsos de Gràcia, de Barcelona. Una jornada marcada per la intensitat prèvia al referèndum. El muntatge de la Xarxa de Teatres d'Ateneus de Catalunya i la productora Teatre Obligatori es representa avui al local de La Verbena, de Sant Joan de Vilatorrada, i demà diumenge al Teatre Esplai de l'Ametlla de Merola. Les paraules del polític català que va morir el 1956 ressonaran a les dues poblacions de la Catalunya Central amb una de les veus més carismàtiques i inconfundibles de l'escena catalana.

Puig i Cadafalch (1867-1956) és un personatge polièdric: polític, arquitecte, historiador de l'art, activista cultural, etc. En quin moment li sorgeix la possibilitat de posar-se a la seva pell per fer-lo pujar a l'escenari?

S'ha estat celebrant l'Any Cadafalch amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. En Marc Rosich va rebre l'encàrrec de la Xarxa d'Ateneus i em va oferir el paper. Jo tan sols havia fet un monòleg, fa més d'un any, sobre la figura d'Oscar Wilde, i per això ja en tenia l'experiència. Quan em van fer la proposta, m'hi vaig llençar de cap i amb ganes de defensar el paper.

Satisfet de la decisió presa?

Molt! Ja hem fet més de trenta bolos i a les funcions s'expressen moltes emocions. Interpretant Puig i Cadafalch, els espectadors i jo ens adonem que la història continua igual, sembla que anem fent voltes sense moure'ns de lloc.

Puig i Cadafalch va ser el president de la Mancomunitat, però també va patir exili i repressió del Govern franquista.

Parlant amb la gent, després de les funcions, els explico que jo tinc la teoria que, més que en una roda, estem en una el·lipsi, és a dir, en una espiral de la qual algun dia se n'acaba sortint. Espero que així sigui.

Com es planteja aquesta mirada a la figura de Puig i Cadafalch?

Sobretot des del punt de vista polític, més que no pas incidint en la seva faceta d'arquitecte. L'obra fa un repàs a la seva trajectòria: regidor a l'Ajuntament de Barcelona, diputat a Madrid i president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba. Finalment, va abandonar la política i va anar a l'exili. Pel fet de ser de dretes i catòlic, quan va esclatar la guerra el van perseguir els anarquistes de la FAI; però com a catalanista també va ser represaliat pels franquistes. També va ser inhabilitat per exercir d'arquitecte.

No ens sona molt llunyà això.

Com ara, gent a l'exili i a la presó per lluitar per la llibertat del seu país.

L'espectacle dura una hora. No ha de ser fàcil fer un retrat de Puig i Cadafalch en tant poc temps. Va ser una figura complexa.

Complexa i complerta. Un home que va escriure llibres, va promoure molts projectes arquitectònics, etc. No en tenia mai prou. Puig i Cadafalch va voler portar la cultura a l'esfera social, a un nivell que Catalunya no tenia en aquells moments.

En aquest sentit, la Mancomunitat va ser clau.

Va promoure avenços molt importants. Catalunya, en aquella època, estava deixada de la mà de Déu. L'únic que importava era cobrar impostos i prou. L'obra es basa en quatre discursos polítics que va pronunciar, i en tres d'ells surten temes que són ben actuals: les inversions, el tracte de Catalunya cap a Espanya, la impossibilitat de deixar-nos decidir el que volem ser, etc.

Nota que tot això arriba molt al públic?

Molt, la veritat és que li arriba molt. Jo tenia una certa recança per saber com aniria, perquè un monòleg sempre pot fer pensar la gent que serà alguna cosa molt avorrida, però dura una hora i sempre es fa curt. A mesura que la gent va entrant en el croquis s'emociona, i toca la fibra d'aquells que pensen que toca lluitar per la llibertat. Jo em sento molt còmode defensant el personatge.

Com dèiem, Puig i Cadafalch va tocar poder però també va patir repressió. L'obra deixa constància d'aquests alts i baixos?

I tant. A la guerra el van perseguir uns i altres, i quan va tornar a Barcelona, els anys 40, no li van permetre exercir la seva carrera. El 1956, va morir en una situació deplorable.

Una vida realment intensa.

Però ell sempre s'expressava i actuava amb serenitat, no era molt arrauxat. El va perseguir la FAI, però no perdia la calma. D'aquests savis ja no n'hi ha.

Quin recorregut ha de tenir l'obra a partir d'ara?

Encara hi ha bolos en cartell, però el juny pararem. Segons com es mogui el tema, el setembre o l'octubre hi tornarem. És que, de fet, cada dia que passa tot allò que es diu al monòleg és més vigent.

Sembla una clucada d'ull del destí que l'estrena d'un espectacle teatral com aquest tingués lloc el dia abans del referèndum.

Vam fer la primera funció als Lluïsos de Gràcia, plens de gom a gom. Professionalment, és una de les experiències que no oblidaré mai, un acte polític que recordaré durant molt temps. En acabar, vam sortir cantant Els Segadors. I hi va haver gent que es va quedar allà a dormir, es respirava emoció en l'ambient.

Farà estada a Barcelona?

Ens agradaria, s'hi està treballant. Crec que seria una bona manera de posar el punt final fer cinc setmanes a Barcelona.