«Shakespeare és un autor que et fa posar les piles i et diu moltes coses del món d'avui»

Van portar a escena Tennessee Williams amb «Un tramvia anomenat desig», Anton Txèkhov amb «Vània», Henrik Ibsen amb una versió lliure de l'obra «Un enemic del poble» -a la qual van posar el títol de «Stockmann»- i el mateix Shakespeare amb «Molt soroll per no res». Ara, de nou reincideixen amb el dramaturg anglès amb «Othello». Per què?

Teníem ganes de Shakespeare, ja fa temps de la comèdia que vam muntar, i ens venia de gust tornar a aquest autor perquè sempre fa posar-te les piles. I ens diu moltes coses del món en el qual vivim.

I això que ja fa més de quatre-cents anys que va escriure peces immortals com «Hamlet», «El rei Lear» i el mateix «Othello».

Fixem-no en un personatge com Iago, que menteix, manipula i intriga. Això passa molt avui en dia, la impunitat de poder dir coses que no són veritat, a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Qui ho diria fa quatre dies que «Othello» ens portaria a parlar de les 'fake news'.

Iago diu mentides i les conseqüències són tràgiques. Però ell no necessita demostrar que allò que diu és cert perquè hi ha frases i idees que, expressades d'una manera concreta, agafen força.

El general Othello es casa en secret amb Desdèmona, filla d'un senador, i Iago, que odia Othello tot i ser un dels seus lloctinents, li fa creure que la dona li és infidel. Resultat: el marit, gelós, assassina l'esposa. Aquest és l'eix del text de Shakespeare.

Othello també ens permet veure com moltes de les guerres que avui es fan al tercer món, generades pel primer món, tenen molt a veure amb la lluita pel poder, l'economia i la política. Othello obté poder a través de la guerra. Per això, l'obra ens fa reflexionar sobre la política, l'economia, la mentida i el poder.

Shakespeare és inexhaurible.

És meravellós. Tot això que he dit és un dels motius que ens ha impulsat a representar-lo, però també les frases, les reflexions, la força poètica del text.

Un marit que mata la seva dona per gelosia és un leitmotiv que també ens transporta a realitats molt tristes i actuals.

Evidentment, és impossible fer Othello i no tractar aquest aspecte, que aquí és gelosia, però, evidentment, es tracta de violència de gènere. I així mateix hem d'abordar la qüestió del racisme, molt vigent.

En quin sentit?

Otellho és un moro -algunes versions diuen que és negre- i Iago sent enveja perquè pensa que aquest home està ocupant un espai de poder que no hauria d'ocupar. Pensaria el mateix si Othello no fos moro? Però és poderós i Iago no ho pot acceptar. Els dos elements, la violència de gènere i el racisme, són part de l'obra, i no ho pots suavitzar.

Tornem a la manipulació: hi ha qui menteix, però també qui és un crèdul encara que no tingui proves d'allò que li diuen.

Exacte. Iago és un gran manipulador, però això no li treu culpa a Othello d'allò que fa. Hi ha molta gent que diu que Othello és la gran obra sobre la gelosia, però jo en discrepo. Crec que és la gran obra sobre la manipulació. Per a Iago, la gelosia és una estratègia per aconseguir allò que vol, fer mal a Othello.

Quin tipus d'adaptació podran veure els espectadors que s'asseguin a la platea del Teatre de l'Aurora aquest cap de setmana?

L'espectacle té una durada d'una hora i vint minuts. De fet, jo sempre faig les adaptacions de Les Antonietes i aquesta és la que més m'ha costat de totes. He estat sis mesos dedicant-m'hi i polint-la molt.

Un autèntic esforç de contenció.

Othello és molt llarga, però alhora és tant fina que costa reduir-la. Al final, vaig decidir-me per la idea del triangle que formen Othello, Desdèmona i Iago.

Pel que veiem a les fotografies, no és precisament una proposta d'època. Els personatges porten americana i corbata.

L'aposta per la producció de Les Antonietes és proporcionar a l'espectador uns referents molt precisos. Aquesta setmana, vam fer una actuació a l'Àtrium de Viladecans i, després de la funció, vam fer col·loqui amb la gent i hi havia espectadors que manifestaven la seva sorpresa per la vigència d'un text de fa quatre-cents anys. De fet, podries posar noms i cognoms de polítics actuals a tot el que es diu a l'obra.

Un clàssic ho és per això.

Ens passa el mateix que quan vam fer Stockmann, la versió d' Un enemic del poble d'Ibsen: podries posar nom a l'alcalde, perquè l'obra et parla del poder i l'ús interessat que es fa dels mitjans de comunicació. Fixa't que això ho fa el jutge Llarena: diu que hi va haver violència sense demostrar-ho i envia la gent a la presó, destrossa les seves vides, etc. I ho fa perquè té el poder d'imposar la seva paraula.

És per aquest motiu que no calen gaire artificis per bastir aquesta adaptació d'«Othello»?.

És que, de fet, és una obra de pocs element, hi ha poca utilleria. Othello té la força de la paraula.

Per això, tampoc calia anar a buscar vestuari d'època?

Othello i Desdèmona són dos joves, i jo volia col·locar-los en una situació més propera a l'espectador. Si hagués fet un Othello alt i fort, hauria estat més creïble que acabés reaccionant amb violència. Però el nostre Othello és com el veí del 3r, algú proper de qui mai diries que és capaç de fer una cosa així. És a dir, que es tracta d'algú anodí a qui, en un moment donat, se li gira el cap. Tu veus l'Òscar Intente i no t'imagines algú que usa la violència.

El teatre és reflexió?

A mi, com a director, m'interessa el teatre que reflexiona sobre l'home, ja sigui en la seva relació amb l'entorn, com passava a Stockmann, o bé amb ell mateix, com a Vània, per posar un parell d'exemples.

Correm el risc que la cultura quedi sepultada per l'entreteniment?

Hi ha moments per a tot, i espai per a les dues coses. Nosaltres ens hem especialitzat en obres clàssiques i ens hi hem quedat, no per res premeditat, ha anat així. Però és que aquests textos dels quals parlem estan dins nostre, els hem vist, llegit i rellegit, ja sigui a l'Institut del Teatre o en altres llocs. Els portem a dins.

Per què creu que tenen tanta vigència?

Perquè estan allunyats dels costums. El teatre costumista envelleix pitjor, però Antígona, per exemple, no parla de costums, sinó de necessitats de l'ésser humà.