«Vivim en les nostres bombolles i ens relacionem amb els qui pensen i vesteixen com nosaltres. I les xarxes socials encara ho estimulen més». És una reflexió del periodista Marc Serena (Manresa, 1983) que es troba al darrere de la gestació de Manreses. Un dia a la ciutat invisible, que avui s'inaugura a l'Espai 7 del Casino . Amb textos seus i les 200 il·lustracions de Carla Fernández (Manresa, 1988), la mostra vol ensenyar que és possible redescobrir la pròpia ciutat. Que 75.000 ànimes compartim «un espai geogràfic on no convivim del tot». Que la ciutat és més diversa del que ens pensem. Per exemple. Sabien que només queden una dotzena de pagesos a la ciutat o que a la capital del Bages ja hi ha 19 temples evangelistes?. Manreses. Un dia a la ciutat invisible recorre la ciutat i els seus 18 barris en un itinerari que no surt en els mapes. Com l'abocador.

No deixen de ser, aquestes Manreses de l'exposició, explica Carla Fernández, «visions fraccionades» de la ciutat, però «són les nostres. Les que hem recollit en aquest moment». Fernández i Serena han creat al llarg d'un any postals gens turístiques que expliquen com és la Manresa del segle XXI, una ciutat que en els seus últims 100 anys ha triplicat la seva població i on conviuen persones d'un centenar de països. Del Poal als Comtals. De la discoteca llatina Gozadera a les signatures del grafiter o grup de grafiters Ynda. De la trobada mensual de dones senegaleses de Manresa a la Casa Flors Sirera a les primeres persones que pugen al bus urbà els matins. D'un part a una àvia centenària. Amb una intenció: que serveixi, explica Serena, «per mirar-nos-la amb uns altres ulls». Però sense pretensions: «És una exposició molt senzilla».

Aquest és, també, el primer treball conjunt de la il·lustradora i el periodista manresans. Fernández s'ha «inspirat» en la tècnica japonesa ukiyo-e: «Al Japó és molt típic fer estampes de la ciutat. Jo utilitzo una tècnica similiar que he adaptat per fer-la casar amb el projecte». Els textos de Serena, breus i en la línia del seus anteriors treballs, donen veu, prioritàriament, als protagonistes de les històries que s'expliquen. Habitualment, amb molta intimitat.

La idea ha estat, subratlla Serena, narrar a través de les il·lustracions i els textos un dia a la ciutat. Començant a les 5 del matí al polígon dels Dolors -on dormen els busos- i acabant ballant reggaeton a la Gozadera. A través d'aquest itinerari, el visitant podrà situar una cinquantena de llocs de la ciutat.

Dels 200 dibuixos, un centenar estan dedicats a la biblioteca de les Escodines, amb retrats dels seus usuaris, una aposta molt personal de Fernández: «Hi vaig molt i conec els nens». Manreses. Un dia a la ciutat invisible ofereix un retrat «des de l'estima a la ciutat però sense voler-la vendre», explica el periodista. Seria una exposició extrapolable a altres ciutats? «Segur, però la gràcia és que Manresa no ha estat molt mirada»