La factoria Disney està disposada a esprémer el filó d’or més cotitzat del cinema nord-americà dels últims quaranta anys. I així, segueix la producció de spin-off (pel·lícules vertebrades al voltant de personatges que han aparegut prèviament títols famosos) inspirats en la celebèrrima nissaga galàtica concebuda pel llegendari George Lucas. Després de Rogue One, s’estrena Han Solo: Una historia de Star Wars, que reconstrueix les primeres pases del que sigui, probablement, un dels personatges més emblemàtics (i carismàtics) de la franquícia. El film ens mostra com Han Solo va conèixer el seu inseparable Chewbacca, el seu encontre amb el Lando Calrissian, l’inici de les seves peripècies amb el Falcó Mil·lenari, el seu idil·li amb Qi’ra…i molt més.

És una veritable llàstima que els directors inicialment previstos (Christopher Lord i Phil Miller, artífexs de la sorprenent i imaginativa La Lego Película) foren acomiadats a la meitat del rodatge, perquè, segurament, Han Solo hagués estat una fantasia tan irreverent com substancial. Però la Disney va voler un producte molt més previsible (i molt més segur, segons els seus canons conservadors) i va optar, finalment, per Ron Howard, un fan de Star Wars i la quintaessència del Hollywood més adotzenat (va signar un dels Oscars més patètics dels darrers temps, Una mente maravillosa).

El resultat final és una fusió encarcarada de ciència-ficció i western, en què el veterà cineasta ha posat el pilot automàtic i ha signat una superproducció sense ànima que no desprèn en cap moment ni una mínima espurna. La nova cinta de l’autor de Willow només és recomanable, doncs, per als incondicionals de les aventures galàctiques. La resta us trobareu, probablement, en un territori gens estimulant.