Una bossa groga de tires negres condensa la potència creativa i l'univers simbòlic del pintor nigerià Aloaye Norris Adoro (Enugu, 1973), autor dels quadres de gran format que s'exposen fins a Sant Joan a la Sala Gran del Centre Cultural el Casino de Manresa per expressar un sentiment tan profund com la nostàlgia. Fa molts anys, l'artista va deixar el seu país per estudiar a Oslo i Chicago, i l'atzar i l'amor van voler que aterrés a Manresa el 2006. Des d'aleshores, tot i la dificultat de viure monetàriament de la pulsió pictòrica, ha perseverat i la seva obra ocupa l'espai noble de l'equipament del passeig de Pere III. «Des que va morir el pare, sóc el cap de família perquè sóc el germà gran, i ho exerceixo encara que sigui des de la distància», explica Norris.

La nostàlgia a la qual al·ludeix el títol es manifesta a través de la bossa groga, típica dels mercats de Nigèria, «amb què la mare m'embolicava el menjar», revela el pintor: «Quan vaig anar a Noruega, veure-la em transportava a ella, al país, a les olors de la meva terra. Sempre m'he sentit molt lligat a aquesta bossa». Residint a Oslo, va conèixer la surienca Mireia Sagués, i la parella es va establir a Manresa ara fa dotze anys.

Les parets de la sala d'exposicions del Casino exhibeixen unes teles de gran format -en alguns casos, com Nostalgia. Plastic bags No. 7 (2018), de 2,50 x 1,50 m- que destaquen tant per la varietat cromàtica, amb una paleta extraordinàriament rica, com per la ubiqüitat omnipresent de les bosses de plàstic. «Un cop estava treballant per a l'exposició», explica Norris, «vaig veure que la bossa també parla del medi ambient».

De Nigèria a Manresa

Aloaye Norris Adoro va estudiar durant quatre anys en una escola politècnica d'art a Nigèria, on va conèixer diferents tècniques, i va obtenir posteriorment beques d'estudis a Oslo i Chicago. Una experiència formativa que el va fer deixar enrere la pintura de tall tradicional que practicava al seu país -«intentava imitar els grans mestres europeus del passat, com Van Gogh»- per endinsar-se en altres territoris estètics.

Un cop a Catalunya, va intentar donar-se a conèixer a les galeries de Barcelona, «però tots els contactes que vaig fer van ser infructuosos. Les sales són poc obertes, i creuen que és molt arriscat apostar per un artista africà desconegut. Al final em vaig frustrar i ho vaig deixar córrer».

Però en Norris fa molts anys que té clar que vol ser artista i, «malgrat que a vegades he tingut crisis i he pensat a deixar-ho, sempre m'he desdit i he tirat endavant». El 2014 va protagonitzar una exposició individual a la sala de Cal Balaguer del Porxo, a Súria, localitat on té el seu estudi. El nigerià és conscient que la decisió d'establir-se a Catalunya complica el seu futur perquè l'ecosistema cultural del país no proporciona les mateixes oportunitats que altres contrades, però no es rendeix. «Vam anar a la fira ARCO, de Madrid, i un galerista ens va comentar que en temps de crisi cal crear, perquè, després, tot el que has fet ja sortirà», comenta: «Em consola el fet que l'objectiu és difícil per a tothom. Hi ha molts companys d'estudis que s'han quedat pel camí i ja no són artistes. Jo tinc clar el que vull, tot i que la qüestió de com sobreviure com a artista m'angoixa».

Experimentar nous camins

L'amistat amb artistes de la comarca com Joaquim Falcó, Mariona Vilaseca i Ramon Cornet -que signa el text que acompanya el llibret de sala de l'exposició- ha posat Aloaye Nor-ris Adoro en contacte amb el món cultural local. Fa uns mesos, la regidora Anna Crespo li va fer la proposta d'ensenyar la seva obra al Casino. Seria una ocasió única per veure el treball d'un artista africà contemporani a la sala manresana.

«Tenia clar que l'eix central havia de ser la nostàlgia, un cop la Maria Camp -directora del centre cultural- em va proposar que era millor centrar-se en una idea i no en voler fer una retrospectiva», reconeix el manresà: «Després, em vaig reunir amb un amic artista noruec que em va comentar que la nostàlgia no es reflecteix en els quadres que tenia».

Aleshores, Norris va decidir experimentar amb panells de metall per treballar els plàstics, però «no va funcionar», i va tornar a la tela. «La meva idea era crear una instal·lació amb pintures i escultures, i es tractava de fer servir el plàstic, la bossa, per expressar la idea de la nostàlgia», afegeix.

I de bosses, a l'exposició, n'hi ha pertot arreu: es troben a l'entrada penjades formant una catifa multicolor, es veuen en cadascun dels quadres -és molt simptomàtic el que mostra unes meduses compartint espai amb els plàstics dins del mar- i també pengen d'un arbre que ocupa la part central de l'espai. «A Nigèria, és una imatge que es veu molt: bosses que han anat volant i s'han enganxat a les branques dels arbres, o que s'apleguen als rius, a la vora de la via del tren... En aquest sentit, la bossa ens està parlant de la contaminació ambiental», apunta.

Però l'argument capital és la nostàlgia, el sentiment de viure lluny de la seva família nigeriana. «Hi vaig sempre que puc, però la nostàlgia creix i crec que sempre la tindré», confessa: «I com que sóc el cap de família, també tinc un sentiment de responsabilitat».

Vida i pintura caminen plegades en una exposició que desprèn sinceritat. El mimetisme dels primers temps ha donat pas a un estil molt personal que combina la figuració amb l'art abstracte. Norris reconeix que «no estic ni en un cantó ni en l'altre, sinó a mig camí». Viatjar a Noruega li va ampliar l'horitzó i la mirada, tot i que no s'escapa d'admetre que «a l'inici em va costar entendre allò que m'estaven dient a l'escola».

El pintor nigerià explica que «molts cops tendiria a ser més abstracte, però sempre vull pintar d'un tema concret, i em sento en l'obligació de no ser abstracte perquè els quadres són per tractar sobre qüestions, i cal que la gent entengui de què vull parlar-li». No obstant això, en absolut pretén «dir a la gent què ha de pensar ni vull conduir-la enlloc. Vull escapar de fer crítica social o política, però sí que m'agrada expressar idees sobre qualsevol tema de la societat del qual tingui ganes de parlar».

Per la seva condició de pintor africà, Norris corre el risc que li preguntin si a través del llenç vol declarar el seu punt de vista sobre grans qüestions com el racisme i la immigració. «Jo crec que són temes molt amplis, i jo no vull dir res que faci que algú se senti atacat. En pintar, no vull donar la meva opinió: jo aporto una imatge, i cadascú és lliure de formar-se el seu criteri».

Les pintures d'Aloaye Norris Adoro respiren amb serenitat distribuïdes a la sala d'exposicions del Casino. Sense agombolaments innecessaris, els quadres llueixen un contrast cromàtic intens i suggeridor per fer visible una obra que vol sortir de l'estudi i trepitjar nous escenaris per conquerir el públic de la Catalunya Central.