Gerard Claret (Andorra la Vella, 1951) fa memòria i recorda que la primera vegada que va actuar al Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages «hi havia una casa de pagès, un paller, una era...». Corria el juliol del 2002, el projecte complia la vuitena edició i el reconegut violinista va dirigir l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra en l'entorn del Mas de Sant Iscle. Aquesta nit, acompanyat del seu germà Lluís, violoncel·lista de prestigi, protagonitzarà l'apertura d'un certamen que des d'aleshores ha crescut i s'ha estabilitzat en el magnífic escenari de Món Sant Benet. Plegats, i en el marc de la celebració de 50 anys de trajectòria, interpretaran dues de les peces més destacades del repertori per a violí i violoncel: la Sonata de Maurice Ravel (1875-1937) i el Duo Op.7 de Zoltan Kodály (1882-1967).

Ja és bona idea tocar peces de violí i violoncel a l'aire lliure?

A l'estiu, estem acostumats a tocar on sigui. A més, l'acústica de Sant Benet està força bé i hi ha la possibilitat de fer un reforç acústic. El que ens preocupa més és el vent per la qüestió de les partitures. Esperem que no bufi!

Per què Ravel i Kodály?

Són les dues obres cabdals del repertori de concerts per a violí i violoncel, que no és molt extens. Es tracta de dues obres de gran dificultat que no deixaran el públic indiferent. A uns els agradarà més la sonata de Ravel, a d'altres el duet de Kodaly. Però ambdues registren una gran complexitat i demanen brillantor als solistes. Es pot apreciar com els compositors aconseguien fer sonar dos instruments com si en fossin molts més. Sorprèn que siguin dos autors que van escriure al segle XX els que vostès han triat. No hi havia grans obres anteriors?

No n'hi ha gaires de les dimensions de les que van composar Ravel i Kodály. Per a violí o violoncel, tenim les sonates de Bach i Telemann. Després, durant el classicisme i el romanticisme no hi ha res, i hauríem d'anar fins a Prokofiev i Bartok per trobar sonates comparables a les de Bach. De concerts dobles per a violí i violoncel podríem parlar del de Brahms, però res més. Cal dir, però, que pels 25 anys de l'ONCA, que va néixer el 1993, hem tocat amb la Gio Orquestra un doble concert per a violí i violoncel dirigit per Salvador Brotons.

Diu que Ravel i Kodály no deixaran el públic indiferent.

Despertaran molt interès. Són dues obres descomunals. Ravel és considerat un dels orquestradors més importants que hi ha hagut: fa sonar el violí i el violoncel de tal manera que tanques els ulls i pots sentir una flauta, la percussió... és com si sonessin molts instruments. El mateix passa amb Kodály. Són obres que, com les suites de Bach, transformen instruments melòdics en polifònics.

Si els Claret, amb mig segle de carrera, continuen cercant reptes, cal demanar al públic que estigui a l'alçada i entomi el convit que vostès els fan?

Cal mostrar coses noves. Ja sabem que el públic de música és bastant tradicional i li agrada sentir i reconèixer allò que ja coneix. Però per al concert del festival de Sant Fruitós els demano que vinguin amb la ment oberta, per gaudir amb unes textures i uns colors molt especials. Fins i tot, poden descobrir els artilugis que feien servir els compositors per assolir tot això que estem dient.

Explica el musicòleg Joan Vives que la rebuda que se li va dispensar a la Sonata de Ravel, després de l'estrena de l'abril del 1922 a París, va ser freda.

Això s'esdevé sovint, en la música. Amb La Passió segons sant Joan de Bach va passar un segle abans no es va redescobrir gràcies a Mendelssohn. Però Ravel va explicar que, per a ell, la sonata marcava un abans i un després en la seva carrera. Va estar 18 mesos treballant-la, i això és molt temps. I va dir que havia estat un repte molt important, que l'havia marcat.

Gerard i Lluís Claret ja fa mig segle que estan damunt dels escenaris. Cansats?

A hores d'ara, has d'anar partit a partit, amb il·lusió cada dia. Primer un concert, i després un altre, i que cadascun sigui diferent a la resta.

No ha de ser fàcil.

Doncs imagina't un pianista, que sempre es troba un piano diferent. Cada concert té la seva situació, és diferent.

Com ha canviat el país, musicalment parlant, des dels inicis?

El 1968 teníem 17 anys. El canvi que s'ha operat és impressionant, hi ha gent amb molt nivell, el Quartet Casals, el Quartet Gerhard, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya... La feina de les escoles i els conservatoris i del professorat, és impressionant. També va ser molt important l'aparició de l'Escola Superior (ESMUC). El panorama ha canviat enormement, hi ha molta gent jove amb un nivell altíssim.

Però no hi ha prou orquestres per a tothom.

Com en totes les feines, no tothom qui passa per una escola ha d'acabar essent músic. El món laboral és complicat. Però les escoles fan arribar la música a moltes famílies, i duen a terme una tasca molt important a l'hora de crear cultura musical.