El premi Gaziel de Biografies i Memòries, dotat amb 10.000 euros, ha recaigut aquest any en l'obra Ernest Lluch. Vida d'un intel·lectual agitador, del periodista i historiador manresà Joan Esculies (1976). L'editorial RBA publicarà el llibre en català el proper novembre -mes durant el qual també es farà el lliurament del guardó a l'Auditori RBA de Barcelona-, i en castellà al llarg del primer trimestre de l'any vinent.

Un membre d'ETA va matar Ernest Lluch de dos trets al cap la nit del 22 de novembre de l'any 2000, quan era al pàrquing del seu domicili de l'avinguda de Xile de Barcelona. Per què el van assassinar?

Segurament aquesta és una pregunta equivocada.

Expliqui's.

Es podria dir perquè era un ex-ministre socialista, perquè havia estat al govern dels GAL, tot i que ell no consta en aquesta història de cap manera, o perquè cercava el diàleg per resoldre el conflicte basc. En tots aquests casos, es justifica la motivació que podia tenir l'assassí, però la veritat és que Lluch va ser una víctima més d'ETA. No es pot buscar la raó perquè la raó només la sap qui va ordenar el crim, ni tan sols qui el va executar.

És cert, però, que ell era favorable al diàleg.

Ell i trenta mil més. Lluch era un objectiu fàcil perquè no portava escorta, tenia una rutina diària simple. Creia que al País Basc estava més segur que a Barcelona.

Per què?

Allà hi havia un servei de contravigilància: l'Ertzaintza el seguia per saber qui el seguia. I aquí no. Hi havia llocs on era fàcil atrapar-lo: a la facultat a la tarda, al pàrquing de casa, etc.

Però era una persona amenaçada per ETA?

Totalment. ETA va trencar una treva la tardor del 1999, i el gener següent va cometre el primer assassinat. Lluch va viure en una angoixa absoluta fins a la mort.

I per què no es va protegir?

Qui sap, no hi ha una resposta clara que puguem donar.

Com els atemptats de l'Hipercor i de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, l'assassinat d'Ernest Lluch va impactar profundament en la societat catalana.

Era un personatge mediàtic, estava a les ràdios, a la tele, era afable, vist amb bons ulls. Per això l'assassinat va colpir tant.

La biografia se centra en la seva etapa política?

És una biografia de tota la seva trajectòria, des del naixement fins a la mort. La vida de Lluch va molt més enllà de la seva mort, té una trajectòria vital que mereix una biografia al marge del final impactant que va tenir. Va ser un historiador de l'economia important.

Vostè el va conèixer?

No, no el vaig tractar mai. A més de llegir articles seus i de gent que el van glossar quan el van matar, vaig poder saber coses d'ell a través de Joaquim Albareda, que n'era amic i amb qui vaig escriure un llibre del 1714. Recordo que el dia de l'atemptat jo treballava a la revista El Temps i a la redacció vam quedar impactats.

Disposava d'algun esbós biogràfic previ?

No, no hi havia res per l'estil. Després de l'assassinat, molts amics van escriure a la premsa recordant alguna de les facetes de la seva vida: la música, el Barça, la docència a la universitat, etc. La fundació, l'any 2006, va muntar una exposició en la qual es podien escoltar un centenar d'entrevistes a persones que l'havien conegut, i això em va donar una base per emprendre la biografia.

Amb qui ha parlat?

He fet seixanta entrevistes, amb ministres com Alfonso Guerra, Joaquín Almunia, Enrique Barón, Javier Solana, Narcís Serra i Joan Majó, amb altres polítics com Jordi Pujol, Odón Elorza, Jesús Eguiguren, un amic íntim com el galerista Joan Gaspar, Gemma Nierga, Xavier Sardà, la família, etc.

Per què va tenir la necessitat d'entrar en el tema basc?

Va ser ministre, de Sanitat i Consum, i per això era a la llista d'amenaçats. Després de l'atemptat de l'Hipercor del 1987 es va preguntar per què hi ha gent que entra en una organització per matar altres persones. No s'ho preguntava des del punt de vista polític, sinó socioeconòmic.

I de Catalunya, què en pensava Ernest Lluch?

Va estar set anys a València, on va modernitzar la facultat d'Economia de la universitat. Allà va veure com la batalla identitària podia separar una comunitat. I no volia que això passés a Catalunya. Era un catalanista desacomplexat, anava pel món de català sense haver-ne de fer propaganda, simplement perquè ell se sentia així. Lluch creia que s'havia de fer una lectura a fons de la Constitució del 78 i dels Estatuts. I si a Catalunya, per exemple, hi havia un sentiment d'unió amb la Catalunya del Nord, doncs es podien fer pactes entre estats. De la mateixa manera que es podia incloure a la Constitució que s'hagués d'estudiar totes les llengües de l'Estat a tot arreu, no com a concessió, sinó perquè ho posés a la Constitució. Però no se'n va sortir.