En un article publicat el 1924 al diari La Publicitat, Josep Pla deia d'Agustí Calvet Gaziel que «s'ha passat la vida parlant del provincianisme de Catalunya i dels defectes del país, i ha oblidat sempre que és el primer provincià de la Rambla, el més espès, el més estiracordetes i el més representatiu». En el mateix text, el prosista de Palafrugell afegia que «en Gaziel és un dels puntals de La Vanguardia, forma part, per tant, de la gran obra encaminada a convertir Catalunya en un país d'ases». Després de la guerra, però, ambdós van forjar una sòlida amistat que es pot resseguir en les cartes del llibre Estimat amic, que edita Destino gràcies al treball de Manuel Llanas (Avinyó, 1952).

Per què Pla i Gaziel van passar de la desqualificació a l'amistat?

Durant la guerra, tots dos van viure gràcies a Cambó, i potser es va crear la sensació de pertànyer a un mateix grup.

Pla va escriure a principi del 1924 una secció a La Veu de Catalunya amb Eugeni Xammar que carregava contra La Vanguardia. Potser el barceloní va influenciar Pla?

Xammar va ser fidel tota la vida a l'ideari de la Unió Catalanista. I, per a ell, La Vanguardia era l'enemic dins de casa. I amb raó, perquè el comte de Godó era membre del partit monàrquic. El Josep Pla dels anys 20 era un catalanista furibund. Atacar La Vanguardia era part de la seva activitat. Després, Pla va evolucionar i va entrar en l'òrbita de Cambó i va passar de La Publicitat a La Veu de Catalunya, el diari de La Lliga.

Gaziel no replicava els atacs?

No creia que s'hagués de prendre la molèstia de fer-ho. Gaziel era un home conegut, les cròniques de la Primera Guerra Mundial li havien donat fama i després va exercir diversos càrrecs, inclosa la direcció a La Vanguardia, un diari que els anys 20 i 30 va fer un salt endavant exponencial. No només era el més llegit a Catalunya, sinó també un dels més venuts arreu de l'Estat. Gaziel deuria pensar que respondre Pla, deu anys més jove, era rebaixar-se.

El canvi, doncs, va ser radical després de la guerra.

I, per a mi, continua essent un misteri. Enlloc he trobat cap document que me'n pugui donar una explicació.

Doncs això ho diu algú que coneix Gaziel a fons. Vostè va fer la tesi doctoral de filologia catalana sobre ell.

Sí, però aquest canvi d'actitud entre Pla i Gaziel no té ara per ara una explicació. Que ambdós entressin en l'òrbita de Cambó no és un argument suficient.

El llibre està format per l'epistolari conservat entre ambdós, que és desigual perquè hi ha 51 cartes de Gaziel i 7 de Pla, totes posteriors a la guerra, i per diversos textos on parlen l'un de l'altre. Què aporta aquest material al coneixement de Gaziel?

Ens fa veure que Gaziel va trobar en Pla un esperit bessó. Eren dos liberals catalanistes que es creien independents, encara que no ho fossin, i que vivien al marge de la resistència cultural catalana.

Per què n'estaven al marge?

Gaziel se'n va apartar voluntàriament, mentre que Pla estava marcat per l'activitat que havia dut a terme durant la guerra en favor de Cambó.

Avui en dia, la figura de Pla és una celebritat, un nom recur-rent. La de Gaziel, no tant.

En el seu temps, com he dit, Gaziel era una persona molt coneguda. Després de la guerra, però, va ser un enterrat en vida, en part per desig seu.

Tot el contrari que Pla.

Pla va col·laborar en la premsa de postguerra: a la revista Destino, el Diari de Barcelona, etc. Era un personatge públic. Gaziel, en canvi, no tenia cap tribuna pública: va dir que la seva carrera periodística s'havia acabat perquè no volia escriure més en castellà.

I se'n va anar a Madrid a fer d'editor, abans de tornar a Catalunya.

Si va prendre aquesta decisió també és perquè s'ho podia permetre. Pla, en canvi, s'havia de guanyar el sou.

I no va tenir la possibilitat de tornar a La Vanguardia?

El comte de Godó va renunciar al nom de Gaziel. Si mires l'hemeroteca del diari, des del 39 fins entrada la dècada dels 70, el nom de Gaziel no apareix enlloc. I Godó també controlava Destino i el Diari de Barcelona.

Què va passar?

Jo crec que es van discutir durant la guerra civil. Carlos Godó, pare de l'actual editor, va fugir a Gènova sense dir res a ningú. Gaziel, que era el director, va pensar «i ara què faig?», i va continuar treient el diari. Fins que, el 25 o 26 de juliol del 36, el conseller de Governació de la Generalitat el va fer anar a buscar amb dos Mossos, el van dur a Palau i li va dir que marxés del país perquè estava a les llistes de la FAI. Corria el perill de ser assassinat. L'endemà ja era fora. I Godó no li va dir mai més res. Suposo que aquest és l'origen de la discòrdia entre l'un i l'altre.

Vostè coneixia l'amistat que hi havia entre Pla i Gaziel abans que el 2015 arribessin a la Fundació Pla els papers que li han permès fer el llibre?

Sí, perquè ja s'havien publicat els epistolaris entre Pla i l'editor Josep Maria Cruzet, responsable de Selecta, i entre Gaziel i Cruzet. Faltava tancar el triangle amb les cartes entre Pla i Gaziel, llàstima que sigui el més llibre més coix.

Hi ha poques cartes de Pla.

Sí, es deuen haver perdut. Em consta que Pla escrivia moltes cartes i, per tant, segur que també en va enviar moltes més a Gaziel de les que tenim.

De Gaziel, però, hem de suposar que tampoc ho tenim tot?

No, és clar. El 36, després que marxés cames ajudeu-me, van saquejar-li el pis, al carrer de Muntaner, a tocar de la plaça Adrià, i es van endur llibres i documents.

I aleshores es va dispersar tot el seu llegat?

Jo crec que tot això ho té algú. És estrany saquejar una biblioteca, i algú, en veure que Gaziel havia marxat, potser va decidir endur-se els seus llibres. Quan Gaziel va saber que li havien entrat al pis va trucar al Dr. Jordi Rubió, aleshores director de la Biblioteca de Catalunya, per demanar-li que salvés els seus papers, però no va trobar res.

Potser algun dia apareix.

Potser. Ja que de la correspondència de l'exili -cartes amb gent com Cambó i Estelrich- tampoc en tenim res perquè, en tornar a Espanya, Gaziel ho va cremar tot per evitar que els escrits el poguessin comprometre.