Avís per a navegants. L'humil periodista que escriu aquestes lletres, d'òpera no en sap gaire. Ha decidit aventurar-se en un camp desconegut, que tasta de tant en tant. Sense aprofundir-hi gaire, perquè li falten conceptes i un bagatge important per parlar-ne amb coneixement de causa. Està obert a tot, a gaudir, a deixar-se seduir. Rinaldo ho aconsegueix des del principi fins al final. L'òpera com a tal, però també Xavier Sabata, el polifacètic contratenor avianès, que no només es posa a la pell i dona veu al guerrer cristià, sinó que també encapçala el projecte i crea el concepte d'un espectacle que es va estrenar a Peralada. Les sorpreses, per a un servidor, qui no està gens familiaritzat amb tot plegat, són les següents: primer, sentir (i enamorar-se) d'una ària famosíssima com és el Lascia ch'io pianga, interpretada meravellosament per la soprano manresana Núria Rial. «Això em sona, i crec que sortia en un anunci», és el primer que em balla pel cap. Almenys, de memòria anem bé. I l'altra nova, més que benvinguda: no hi ha morts i el final és prou feliç. Cap desenllaç dramàtic ni fatídic.

Poc s'imaginava Georg Friedrich Händel, un dels compositors més influents d'Occident, per no dir de tot el planeta, que aquella òpera que paria a principis del segle XVIII i que revisaria un parell de dècades més tard, acabaria amb tots els seus protagonistes, amics i enemics, brindant amb cava al damunt de l'escenari. Llicència de Sabata, que es va encarregar a meravella d'agilitzar i fer més comprensible per a tothom l'obra a base d'una perfecta il·luminació, posada en escena i dinamisme. Al versàtil contratenor i a Rial els van acompanyar les magnífiques veus de Juan Sancho, Mary-Ellen Ness, Hilary Summers i Josep-Ramon Olivé. Completava l'equació un excels Dani Espasa, encarregat de dirigir l'orquestra barroca Vespres d'Arnadí, formada per 23 músics.

L'església del Carme, un espai íntim, va ser l'escenari perfecte per narrar la història d'amor entre Rinaldo i Almirena, i el reguitzell de sentiments que desperten uns i altres els plans de la fetillera Armida i el rei Argante; tot plegat, ambientat al Jerusalem de la Primera Croada, al final del segle XI. N'hi va haver prou amb la música, sempre excel·lent; les veus, capaces de transmetre meravellosament; el joc de llums i fins i tot el vestidor, per no perdre's cap detall. Fins i tot per a aquest periodista que, de ben segur que, si s'escau, repetirà.