David Victori (Manresa, 1982) veurà com divendres el seu primer llargmetratge, El pacto, s'estrenarà a més de 300 sales de cinema. És la primera pel·lícula que coprodueix Sonny Pictures a Espanya (juntament amb Ikiru Films i 4 Cats) i, acostumats a fer només distribució, hi estan apostant fort, amb una gran campanya publicitària.

Amb «El pacto» debuta al circuit comercial. Què espera de l'estrena?

Que vagi al cinema tanta gent com sigui possible. Les pel·lícules es fan per a l'espectador i creiem que tenim una història sincera, honesta i que, sobretot, promet entretenir, fer gaudir i fer reflexionar una mica l'espectador. Si hi va la quantitat suficient de gent a veure la pel·lícula, ella tota sola farà el propi viatge, perquè quan la gent la descobreixi li agradarà i és el que necessita perquè després se'n parli i trobi el seu públic naturalment.

Diu que fa el cinema que li agradaria veure com a espectador, però suposo que no deu ser fàcil aconseguir-ho.

No és tan difícil, perquè al final tu ets l'espectador que més cops veurà la pel·li i l'estàs veient des del moment d'escriure-la i fins al moment de preparar i escollir el càsting. En tot moment l'estàs visualitzant i fas la feina per apropar-t'hi, per fer la pel·li que creus que gaudiries més. Sento que no és un repte, sinó una guia i que com més t'hi apropis més et farà gaudir i viatjar.

És un projecte que neix d'una història molt íntima: un malson que no deixava dormir el seu pare després de la mort de la seva germana. Això és el que li dona l'emoció a «El pacto»?

És el que li dona la raó de ser. Per a mi és molt important connectar amb espectador i igual d'important que al final de la pel·lícula hi hagi un sentit. El cinema sorgeix de la necessitat d'explicar històries. És un acte que fem des dels inicis dels temps i sempre es fa per una raó. Que la pel·lícula tingui una raó de ser crec que és el que es regala a l'espectador.

Pot explicar què li ha dit el seu pare en veure la pel·lícula acabada?

Tant el pare com la mare, molt contents i emocionats. El meu pare, també sobrepassat d'estar vivint això. I la mare em va sorprendre. La pel·lícula és molt fosca, juga amb el gènere del terror, i em va dir que l'havia deixat en una pau interna molt forta. Això em va emocionar. Al final també és el que busques amb el viatge dels personatges. Viatges en foscor interior, però és un viatge cap a la llum.

«El pacto» desgrana una experiència al límit: una mare disposada a tot per salvar la vida de la seva filla. Per a la protagonista va pensar de seguida en Belén Rueda, un referent dels films de terror. Com va aconseguir treballar-hi?

La veritat és que va ser molt fàcil. Els productors acabaven de fer amb ella El cuaderno de Sara, i abans de poder refer el guió per canviar de protagonista masculí a femení, ja li van enviar la meva feina i li van explicar per què confiaven en mi. Ella de seguida em va voler conèixer i va dir que sí sense llegir el guió i, com explica, és el primer cop que ho feia en la seva carrera. El que més m'ha emocionat d'ella, que té tanta carrera, és que té l'energia que veus en la gent que està començant: l'optimisme, la predisposició a tot... Per a un director novell, això és que et toqui la loteria, perquè en un projecte tant important per tu hi posa la teva mateixa energia i ganes. Això és molt poderós i favorable per a la pel·lícula, perquè el viatge pot ser més intens i et permet anar més al fons de cada escena.

No hi ha un pacte amb el diable, sinó que l'actriu madrilenya s'enfronta a un mal indefinit, que li neix de dins. Diria que és on s'han de buscar les respostes als reptes que planteja la vida?

Penso que sí. Els humans tenim tendència a pensar que els problemes sempre són a fora, que la gent ens va en contra... Aquests conflictes no són importants, els importants són els que generem nosaltres mateixos, amb les pròpies pors, resistències, traumes que no hem atès ni gestionat. I això és el que més m'interessa: els conflictes interiors i com després es reflecteixen en el teu entorn i desencadenen en la teva vida. En la pel·lícula hem intentat que la força dels personatges que estan crucificant sigui simplement fruit del seu infern interior.

Corrobora que Mireia Oriol, que interpreta la filla de Belén Rueda en la ficció, és un dels descobriments de la pel·lícula?

Absolutament. Penso que la Mireia és una actriu que no ha existit mai, o poques vegades, al cinema espanyol i serà un regal per a la indústria. És capaç de donar profunditat als personatges. Els actors permeten als directors explorar camins i ha estat com un somni fet realitat. Quan escrivíem el seu personatge, amb Jordi Vallejo, no sabíem si trobaríem algú per fer-lo perquè no era fàcil. Però a la Mireia quan li poses una càmera davant és màgia, perquè té intensitat, profunditat i magnetisme. Això costa molt de trobar és meravellós. A més, ella és molt sensible, escolta molt i li anirà molt bé.

També s'ha envoltat de '

Per molt romàntic que sigui, em dec molt a la història que tenim entre mans, però ells han estat els actors perfectes per a la pel·lícula que hem fet. I m'emociona que hagi estat així, perquè els dec molt, amb ells he pogut anar fent passos endavant i, vulguis o no, també era emocionant rodar amb ells. I amb el Miquel... què he de dir? Tothom qui ha vist la pel·li parla de la música i la fotografia [Elias M. Félix] o de les dues coses. Sento que el Miquel es mereix enlairar-se, si no ho ha fet ja, perquè li dec molt al seu talent. Sense ell hauria fet la meitat o menys del viatge.

Sent la seva primera pel·lícula, diuen que el seu fort és crear atmosferes i que ha aconseguit mantenir el segell plantejat en els seus curts. Són bons afalacs?

Sí, però no hi ha una intenció al darrere. És bonic sentir que la gent reconeix alguna cosa única en la meva forma de fer cine, però no hi ha un sobreesforç al darrere. I també és bonic que sigui natural en mi i m'anima a seguir fent el camí que sento que vull fer. M'anima a tirar endavant.

Enguany ha rebut el premi Ambaixador de Regió7 i serà el proper pregoner de la Festa Major de Manresa

Molt estimat, la veritat. La dita que «ningú és profeta a casa seva» sento que no se'm pot aplicar a la ciutat on he nascut. Especialment enguany sento molta estima i molta gratitud que la gent et reconegui i et doni un altaveu per explicar el teu viatge i, si pot inspirar la gent, doncs encantat de la vida. Molta gratitud.

Ja té altres projectes en marxa?

Tinc una altra pel·li, Sin retorno, per començar a rodar a finals d'any o a principis del vinent. També fa molt de temps que s'està finançant i escrivint i ara sembla que tot acaba d'encaixar. És un thriller de suspens, que passa en una sola nit, però és molt diferent d' El pacto. És més continguda, més petita, i em ve de gust perquè demana una forma molt diferent.