«Les aficions que et marquen de petit t'acompanyen sempre»

Quin és el record més antic de les vostres passions pel cinema i el futbol?

Jordi Agut: La inauguració del Mundial del 82. Recordo que era un diumenge, estàvem al carrer amb la família i vam entrar a casa a veure el partit. Aleshores, jo tenia sis, gairebé set, anys. També tinc el record d'anar amb el pare al Camp Nou a veure un Barça-Hèrcules que va acabar 6-0.

Vau poder veure molts partits d'aquell Mundial d'Espanya?

J.A.: Els que es jugaven a la tarda, perquè anava a l'escola. I els del vespre, és clar. Recordo aquell Brasil-URSS que va acabar 2-1.

Gemma Camps: Les primeres pel·lícules que em van impactar les vaig veure al cine de Sant Llorenç de Morunys, quan hi pujava els estius. Recordo que, quan vaig veure Encuentros en la tercera fase, alguna cosa es va remoure dins meu i vaig pensar que això del cine és una cosa molta xula.

Cine de poble... quins temps!

G.C.: També tinc bons records de l'Atlàntida de Manresa. Per veure ET vaig fer cua... i vaig plorar molt. El cazador i Una historia verdadera són altres pel·lícules que em van marcar. A Sant Llorenç ja no hi ha cine.

Feien programa doble?

I tant! Normalment feien sessió contínua amb dues pel·lícules. Una vegada, amb el meu cosí, vam anar a veure El soldadito de plomo, que no era eròtica però gairebé. Ens miràvem i no sabíem què pensar.

Les vostres passions venen de lluny... i vau perseverar.

J.A.: Jo volia fer ràdio els diumenges a la tarda, per això vaig escollir la carrera de periodisme.

G.C.: Jo no volia ser directora de cine, però la ficció m'atreia. Volia inventar històries, explicar-les, i emocionar la gent, fer-la plorar, fer-la riure...

Heu acabat explicant històries... però ben reals.

G.C.: Després de l'institut, no sabia què fer. Dubtava entre periodisme i belles arts. Però em vaig decantar pel periodisme perquè és un ofici en què has d'escriure, i també per una amiga que ho tenia més clar que jo. I ara que exerceixo, puc dir que és veritat que la realitat supera la ficció.

J.A.: Jo no tenia cap intenció d'endinsar-me en el camp de la ficció.

Un cop escrits, els llibres necessitaven qui els publiqués?

J.A.: Jo en vaig trobar després de sis mesos de provar-ho, i em fa l'efecte que és poc temps.

G.C.: Doncs jo he estat molt temps picant pedra, participant en concursos, enviant els originals a les editorials... fins que arriba un moment que ja no et sorprèn res.

«Un tuit para Eugene», però, finalment ha sortit publicat amb el segell Playa de Ákaba.

G.C.: Un company de feina de la meva germana em va explicar que aquesta editorial li havia publicat un llibre. Jo vaig fer la novel·la en català, i la vaig haver de traduir per enviar-la... i em van dir que sí! El seu sistema és que, si vens setanta exemplars a l'avançada, t'editen el llibre. Em va fer molta il·lusió perquè, a partir d'aquest moment, ja tens un objecte físic que pots dur als llocs i ensenyar.

J.A.: En el meu cas, després de Stonberg, que em va publicar la novel·la, posteriorment vaig trobar un altre segell. Jo havia enviat la novel·la a l'escriptor Sebastià Benàssar, a qui va agradar molt, i com que li van encarregar de dirigir un nou segell de gènere negre a Pagès Editors, em va seleccionar per treure L'últim defensa tant en català com en castellà. També és important anar a festivals, perquè sempre hi pot haver algú que es fixa en el que has fet.

De «L'últim defensa» sabem que és l'inici d'una trilogia que comença a l'Eurocopa de França del 2016, continua al Mundial de Rússia del 2018 i s'acaba als Jocs Olímpics de Tòquio.

J.A.: Sí, i mai abans havia escrit un text de ficció.

G.C.: Un tuit para Eugene és el meu primer relat sobre cinema.

Sorprenent.

G.C.: Tinc una altra història començada, de moment amb una cinquantena de pàgines, però no és una ficció pròpiament dita sinó unes memòries sobre els motius pels quals m'agrada el cinema.

A «Un tuit para Eugene», una fan contacta amb un actor de fama mundial a través de les xarxes socials. D'on surt la idea?

G.C.: Volia parlar de dues persones que procedeixen de mons molt diferents. A mi em fascina el tema de les estrelles de cinema. Recordo que quan feien el festival de cinema negre de Manresa estava pendent de si venia algun famós, com per exemple l'any que van tenir Antonio Resines. Reconec que sóc molt mitòmana, venero les estrelles. I a la novel·la vaig voler unir els dos mons i preguntar-me què passaria si un actor superfamós contactés amb una persona anònima. Ell és atractiu, un triomfador, ella surt d'una relació fracassada, és coixa... però tenen la passió comuna del cinema.

Sou de demanar autògrafs?

G.C.: Com que no he freqüentat gaires festivals, tampoc n'he tingut ocasió. En guardo un, però és de l'escriptor Quim Monzó.

J.C.: Jo no. No sóc gens mitòman.

Abans parlàvem de records infantils i de passions que arrelen en el passat. En cap cas, però, us vau imaginar mai que aquestes aficions us durien a escriure una novel·la.

G.C.: La infantesa marca molt, i quan et fas gran t'adones que ets allò que vas ser d'infant.

J.A.: És cert que no m'hauria passat pel cap que jo escriuria una novel·la, però el gènere negre, policíac, m'agrada des de fa jove. Recordo quan tenia 13 o 14 anys i estiuejava a Calella. La meva cunyada em deixava llibres de l'Agatha Christie i m'hi vaig aficionar. Amb els anys, he reunit els 91 volums de la col·lecció que va publicar El Molino, a través de Wallapop.

Llàstima que, un cop es revela qui és l'assassí, rellegir una novel·la perd gràcia.

J.A.: Jo tinc l'avantatge que, al cap de set o vuit anys, ja no recordo com acaben. Excepte, és clar, algunes de les obres més famoses d'Agatha Christie, com Assassinat a l'Orient Express.

G.C.: A mi, la pel·lícula basada en Deu negrets, em va marcar.

Heu vist «Evasión o victoria», un film situat en un camp nazi on es juga un partit de futbol entre presoners i captors?

J.A.: No la tinc gaire present.

G.C.: A mi m'agrada l'esport... i pel·lícules com Invictus i Million Dollar Baby.

J.A.: Jo recordo Un domingo cualquiera, amb l'Al Pacino i la Cameron Diaz.

Gemma, li agrada el futbol?

Sí, sobretot el Barça. Del Mundial vaig veure la final i un parell de partits més. Jo he mamat esport des de petita, el meu pare mirava el futbol, el ciclisme, la boxa... un malalt de l'esport!

J.A.: Jo no sóc excessivament cinèfil, miro poques pel·lícules.

G.C.: Que consti que jo no em considero cinèfila. M'agrada molt el cine, però no hi entenc.

Quantes pel·lícules veu cada setmana?

G.C.: Fa un temps, potser fa cinc anys, n'havia arribat a veure una cada dia. Ara, sobretot els caps de setmana, perquè també segueixo sèries a través de la televisió, de Netflix o bé les compro. Però moltes pel·lícules les he vist i a vegades costa trobar-ne de noves que siguin bones.

El personatge masculí d'«Un tuit para Eugene» és l'actor alemany Michael Fassbender?

G.C.: No, no el vaig escriure pensant en ell, però potser sí que ho feia de manera subconscient. És un actor que m'agrada, però el personatge no el tenia definit. Potser s'assemblaria més a un actor alemany que surt a la quarta temporada de Homeland. Però no pensava en cap intèrpret.

I ell és una mena de Bridget Jones?

G.C.: No, el meu personatge és una dona ja més madura.

I Jordi, quants partits veu cada setmana?

J.A.: Ara menys que abans. Hi ha tanta oferta que crec que valorem menys el que tenim. De petit, podia veure un o dos partits cada setmana, aleshores només hi havia dues o tres cadenes. Però ara, n'hi ha tantes que vas canviant de canal i no estàs concentrat en un sol partit. De fet, recordo més dades de fa vint anys que no d'ara. Dec tenir uns dos mil partits gravats, tot i que no tots són de futbol, també n'hi ha d'altres esports.

G.C.: Jo no tinc tantes pel·lícules! Potser unes 400, però encara en compro. M'agrada tenir-les, el mateix em passa amb els compactes. Escolto l'Spotify, però vols tenir la música a les mans.

Versió original o doblatge?

G.C.: No m'agraden que doblin les pel·lícules, és un crim. El primer cop que vaig sentir la veu de l'Al Pacino vaig pensar «què he estat fent fins ara!». La veu és molt important en el treball d'un actor. Si el Russell Crowe té una veuassa, no la doblis!

Jordi, què no li agrada del futbol d'avui en dia?

J.A.: És massa artificial, es mira més la parafernàlia que hi ha al voltant que el joc en si mateix. De fet, durant el darrer Mundial de Rússia, a Tele5 feien debats en què hi havia els tertulians del cor, gent com el Lequio, Matamoros... I si mires els noticiaris, com el de Los Manolos, només parlen de Barça i Madrid.

Admira el futbol amateur.

Hi ha tot un moviment que té el lema «odi al futbol modern», amb la idea de tornar a l'essència. Jo tinc molts DVD, i prefereixo mirar partits de fa vint o trenta anys que d'actuals. Els jugadors són avui en dia més bons, però el futbol d'ara és massa quadriculat. En el Mundial de Rússia, tot era previsible. Prefereixo el futbol dels 80.

Va al cine, Gemma?

G.C.: Sí, i tant, però em trenca el cor que a Manresa ja no hi cap cine dins de la ciutat. Això d'anar a un polígon a veure pel·lícules... uf! Si pogués, obriria una sala petita dins del nucli de la ciutat.

Quin somni voldrien complir que estigui relacionat amb la seva passió?

J.A.: Anar a veure mundials, finals, Jocs Olímpics... com a espectador, per gaudir-ne més. Quan, per exemple, vaig a cobrir els partits del Bàsquet Manresa, no ho disfruto tant perquè he d'estar pendent de moltes coses.

G.C.: A mi m'agradaria anar a un rodatge, i a festivals com els de Sitges, Venècia o Canes.