Dos paisatges tan distants com els del pla de Bages i l'illa de la Reunió, a l'oceà Índic, inspiren el treball pictòric de l'artista Alba Vila (Manresa, 1980), de qui es pot veure una selecció d'obres de diferents èpoques a les parets de la cafeteria L'Englantina, al carrer del Born de la capital bagenca. «Em nodreixo dels dos llocs», afirma Vila, que exerceix la docència a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i passa bona part dels mesos més freds de l'any a l'hemisferi sud.

«Tenia ganes d'anar a una illa i vaig estar buscant fins que vaig conèixer la Reunió», explica la manresana: «Em va agradar perquè és territori francès, hi ha activitat cultural i una població intercultural». Des que va fer la descoberta, Vila ja ha viatjat mitja dotzena de vegades a l'Índic, a una illa que «és una barreja d'Europa, Àsia i Àfrica, en un espai molt petit».

En la descripció de la Reunió, Vila afegeix que «hi ha volcans, platges i muntanyes altes, i allí s'hi barregen l'art i la cultura amb l'exotisme de la natura tropical. Les tradicions franceses conviuen amb les hindús, xineses, malgaixes... La interreligiositat i el mestissatge ètnic conviuen de manera natural i harmònica. Potser d'aquí en ve el seu nom». A més, «sense deixar de ser França, hi ha una forta cultura pròpia criolla. Per a mi és un lloc inspirador en què puc treballar de la pintura i on sento que en formo part».

Cos, moviment, emoció

Per a l'exposició de L'Englantina, Vila ha rescatat peces de diferents moments de la seva trajectòria. Un conjunt heterogeni que presenta alguns punts en comú: l'interès pel cos i el gest, pel cos femení i la relació entre els cicles del cos i de la natura. El títol del projecte - Plens de cels, estels i estius- dona testimoni d'aquesta recerca contínua de nous estímuls. «En la meva pintura ha canviat la voluntat d'incorporar la natura, perquè sento que la porto dins», afirma.

En aquest trànsit evolutiu, l'artista bagenca reconeix que «en certa manera, hi ha una recerca d'espiritualitat». Segons Vila, «al tròpic hi trobo una vida més senzilla, més simple, natural, sensorial. La recerca de sensorialitat pot semblar poc espiritual, però per a mi si que ho és, i sobretot ho va ser en els primers viatges. L'ànima em demanava més connexió amb la terra, la natura... saber escoltar més el meu cos, els somnis, els desitjos. I escoltar l'ànima i donar-li respostes em sembla el més autèntic, profund i sincer».

D'aquesta transformació no n'és aliena l'experiència a la Reunió: «sense buscar-ho, hi vaig trobar colors nous, nous ritmes musicals. La meva vida i, per tant, la meva pintura, es van reomplir de sincronies, poesia, llum i exotisme». Uns al·licients extra per a la pintora manresana, que parteix «de l'estudi del cos com a llar de les emocions, i del seu llenguatge poètic i simbòlic: la quietud i el moviment, la presència i l'absència, el tancament i l'obertura, el ritme i el silenci, l'espai i el buit».

Tant a Manresa com a la Reunió, Alba Vila ven obra amb una certa assiduïtat. «En el segon any de ser l'illa, vaig conèixer un galerista amb qui continuo exposant, i també col·laboro amb noves galeries d'art que han obert en els darrers anys», i explica: «Els dos primers anys de ser allà, vaig fer classes d'espanyol i de dibuix, i vaig realitzar performances de pintura amb música i vaig començar a vendre algun retrat. A partir del tercer any, ja vaig començar a fer exposicions». Aquest material és allà, però a L'Englantina s'hi poden admirar un conjunt d'obres que retraten les inquietuds d'Alba Vila.