Un home va tenir un infart mentre caminava pel carrer i el van dur a l'hospital, però els metges no li van poder salvar la vida. El difunt, a més, no portava res a sobre que l'identifiqués, tan sols un parell d'entrades per a un espectacle de Quim Masferrer que es van convertir en el fil que va permetre localitzar la família. Un més després, la vídua i la filla van anar a presenciar l'obra i, a la sortida, van voler compartir la vivència amb l'actor. «Em van dir que havien vingut en honor del marit i pare, i em va saber greu que el públic no hagués pogut conèixer aquesta història tant trista i, alhora, tant bonica», va explicar ahir l'intèrpret en el monòleg inicial de l'espectacle Bona gent, que va omplir dos cops el Teatre Kursaal.

Seguint l'estil del programa televisiu d'èxit El foraster, que ha estat un dels grans triomfs d'audiència de TV3 els darrers anys, Masferrer ha creat un espectacle on el protagonisme recau en els espectadors, en el sentit literal de l'expressió. Bona gent s'inicia amb el relat d'un seguit d'experiències viscudes amb el públic, com la d'una parella d'un poble petit del sud del País Valencià que va fer tard al seu xou després de viatjar quatre hores. O la d'una dona que va trencar aigües dos cops en un muntatge del Mag Lari.

«A partir d'aquell dia», apunta Masferrer, seguint el relat esmentat a l'inici de l'article, «sempre he volgut saber qui em ve a veure». I, per això, l'essència de Bona gent emergeix quan s'obren els llums de la sala i tothom es veu en una pantalla gegant ubicada a l'escenari que emet la imatge de la platea en directe. «Sense públic, no hi ha teatre», afirma l'actor, que agafa el micròfon i baixa al pati de butaques per conèixer gent.

Aquesta crònica reflecteix allò que va passar a la funció de les 6 de la tarda, que en bona part va ser diferent a la sessió de les 9. El motiu? El públic sempre és diferent, i les històries amb les que topa Masferrer també. El nexe comú, però, és l'humor: des del primer minut es desferma un temporal de rialles que les reaccions dels insospitats entrevistats afavoreix.

La primera persona amb qui Masferrer va departir a la platea del Kursaal va ser una dona -la Cristina- que va assegurar que no té televisor i que no tenia cap intenció d'anar a veure l'espectacle però hi havia accedit per acompanyar el seu fill, el Jofre. De bones a primeres, el foraster tenia davant seu la possibilitat de desplegar enginy, improvisació i un rosari de gestos i expressions facials que va impedir que el públic deixés de riure en cap moment.

En la ruta per la platea del Kursaal, Masferrer va conèixer el Joan, que va ser durant 46 anys el Satanàs dels Pastorets de Manresa -i que va repetir en diverses ocasions com n'és de guapa la dona de l'actor-; va parlar amb l'Aina, una caixera del Carrefour que havia convidat el germà i els pares al teatre; es va emocionar amb la història del Joan, un home de Cadis que de jove va venir a Catalunya; i va fer un màster accelerat de discoteques manresanes.

En les tertúlies amb els espectadors, Masferrer va escoltar el festeig viscut fa quaranta anys per una parella a l'Atangia, l'atracció nascuda a Villa Martini i Villa Lola d'una altra, i les ganes que té la Jana, de 13 anys, de poder entrar a la Stroika, tot i que encara li queda mitja dècada per poder-ho fer. Un moment hilarant perquè la germana gran -de 16- va confessar que hi havia entrat un cop amb la mare i un altre sense ella. «Aquesta família és molt perillosa», va exclamar Masferrer.

L'actor, a més, va descobrir que el Nadal, a Manresa, se celebra durant el mes d'abril. Un dels espectadors a qui es va adreçar Masferrer va ser l'exregidor Carles Esclusa, que va explicar l'origen de la presència del clan familiar a la funció: les entrades eren un regal de Nadal. Al showman, però, els números no li sortien, i la rèplica del gendre afirmant que havia adquirit els tiquets fa quatre mesos van fer concloure a Masferrer que a Manresa «celebreu el Nadal al mes d'abril!».

Bona gent es va acabar amb platea i amfiteatre dempeus. Masferrer és un personatge mediàtic i es mou com peix a l'aigua en el registre de compartir el protagonisme amb les persones que coneix, ja sigui al carrer o al teatre. La vetllada va cloure amb l'actor reclamant tres cops la llibertat dels presos polítics, un gest àmpliament aplaudit pel públic.