«Vaig mirar les meves arrels i les vaig trobar a Oló»

Vila també és guionista i música, faceta que té un paper en els seus treballs. Lamenta que avui en dia, sobretot a les ciutats, «ens hem tornat sords perquè som incapaços d'escoltar l'harmonia de sons que ens envolta i, quan la recuperem, perquè estem de vacances, perquè estem al poble, pel que sigui, se'ns obre tot un món, que és una mica el que fa la pel·lícula: intenta, a través de la dimensió sonora, evocar tot aquest món que hem perdut i que forma part de les nostres arrels».

Per què Oló?

Per explicar aquesta història universal del mite d'Ulisses des de la perspectiva del present i posant Penèlope en el centre de la història, calia fer-ho des d'un cert retorn a les arrels. Vaig mirar les meves arrels i les vaig trobar a Oló. En aquesta proposta de retorn al relat universal i ancestral que és l' Odissea, vaig pensar que la forma més honesta de fer-ho era retornant jo també a les meves arrels.

Com va fer la selecció dels espais d'Oló?

A part d'Oló, es roda a Montserrat. Es roda des de l'aire, i el repte que teníem, tant a Oló, que és un poble fantàstic, amb un entorn preciós, com a les muntanyes de Montserrat, era rodar-lo d'una manera que no s'hagués vist mai abans. Van ser l'entorn perfecte per començar aquest viatge de retorn cap a casa. Un cop al poble, vam localitzar diferents espais i la història ens va anar indicant els adequats. El més impactant són els plans aeris i, després, dins del poble, hi ha el camp de futbol, alguns carrers... Quan s'ha vist la pel·lícula a fora, em sorprèn molt que tothom identifica el paisatge com un personatge més i, tot i que no hi és d'una forma molt explícita, hi és d'una manera tan impressionant, impactant i absorvent, que les imatges que hi ha del territori queden molt gravades a la gent. A fora, molta gent em preguntava: això és Itàlia? I jo els deia: no, no. És Catalunya.

Guarda alguna anècdota especial del rodatge?

N'hi ha una d'important i és que, quan buscàvem els personatges, l'Ulisses (Ramon Clotet), el vaig trobar un dia que vaig entrar a l'hostal del poble.

No és l'únic.

No. També hi ha la Carme Tarté.

Treballar amb gent que no fos professional ja ho tenia previst?

Ja estava plantejat així. M'agrada treballar amb actors, però fer-ho amb gent que s'interpreta a ella mateixa té la particularitat que aporta moltíssim a la història i, com a directora, aquest procés m'atrau molt, del cinema.

L'han doblat, la pel·lícula?

No.

En català i subtitulada?

Sí. Per això se li ha de donar molt suport, perquè és molt complicat. Tot i això, ens arrisquem.

De quin altre clàssic en faria una relectura femenina?

Tots els relats fundacionals admetrien una revisió tant actual com rellegida des del punt de vista femení.

Creu que està canviant el paper de la dona en el setè art? Cada vegada hi ha més dones dirigint cinema i les actrius s'estan reivindicant en temes com el dels sous i el dels abusos.

Crec que, per sort, està canviant i que anem per bon camí. L'altre dia parlava amb [les actrius] Sílvia Bel, Pepa López i Sílvia Marsó que les dones, al cinema, han de lluitar amb aquest pas del temps. La nostra Penèlope, d'alguna manera, reivindica això. La protagonista de la pel·lícula és una dona gran. Representa les arrels, que són les dones que ens han precedit, que han treballat i hi han deixat la pell perquè nosaltres tinguem el que tenim avui en dia.

Què l'anima a fer el salt a la ficció després de dirigir documentals com Bajarí i Bajarí B-Side

Tot és cinema. Canvia l'estructura, la producció... però la manera d'afrontar el rodatge és la mateixa.

Projectes?

N'hi ha un sobre un grup de nois adolescents que estan fent una reinserció aprenent a navegar. I un altre és continuar amb un dels fils que apareix a Bajarí que m'està portant a una altra història.

Deu costar tirar-los endavant.

És un moment molt complicat per al cinema i per a la producció per tota la crisi del sector. Per a Penèlope vam tenir l'ajut Eurimages, que han tingut grans cineastes europeus per al cinema d'autor. És un moment complicat, però el cinema català interessa. No ho hem de perdre de vista.

Triï un director i un film.

El sur, de Víctor Érice, m'ha marcat molt perquè és un cinema del real. Captar aquell moment precís en què la llum entri per la finestra. És el moment que tu esperes amb el teu equip. Això és un dels plaers més grans del cinema.