Dues propostes diametralment oposades han destacat en les darreres hores al festival de Venècia. La primera és el remake d'un clàssic del terror, Suspiria, de Dario Argento, ara a les mans del director de moda Luca Guadagnino, multipremiat per Call me by your name. El nou film arrossegava una enorme expectativa que ha acabat d'esclatar aquesta setmana amb l'anunci que serà la proposta inaugural del proper festival de Sitges.
La nova Suspiria parteix del mateix argument per endinsar-nos en una proposta molt més concient d'ella mateixa, on cada detall i moviment està pensat per atacar les pors i les emocions dels espectadors, on l'ambient operístic d'Argento ha passat a ser el del teatre de cambra de Guadagnino. Una idea a la qual sembla ben fidel el compositor Thom Yorke, el líder de la banda Radiohead, que debuta amb brillantor en el cinema.
Suspiria ho té tot per convertir-se en un nou referent del gènere, amb una Tilda Swinton simplement descomunal. Alguns detalls arty de la direcció, però, provoquen un cert distanciament en l'espectador.
La segona cinta destacada d'ahir va ser Peterloo, de Mike Leigh, que juga amb la referència entre la guerra de Waterloo i la brutal càrrega que les classes populars de Manchester van rebre poc després a la plaça de Saint Peter. El director de cintes tan elogiades com Secretos y mentiras i Vera Drake, que ja va guanyar a Venècia el Lleó d'Or, s'ha proposat un repte extraordinari: un film d'època aclaparadorament preciosista de gairebé tres hores i amb un llarguíssim repartiment coral. El gran mèrit de Leigh, més enllà de portar a bon port aquest atreviment, consisteix a servir-nos una tesis socialment molt reivindicativa que anticipa la lluita obrera i que serveix com a mirall perfecte de mil crisis contemporànies. El problema, que segurament suposarà un obstacle per a la seva distribució internacional, és que el seu relat sembla innecessàriament dilatat, quelcom que sumat a la seva llarga duració provoca un cert tedi i devalua les seves brillants i necessàries virtuts.
