urant el segle XX, a diverses poblacions del Bages hi va haver un impuls important de la música instrumental. Es fundaren grups ?cobles, bandes, orquestres i orquestrines? la majoria amb músics amateurs, que tenien el seu ofici fora de la música, però que hi participaven activament. Generalment, començaven a assajar durant la Quaresma per estrenar la formació en els concerts de Pasqua. Seguien els concerts de primavera, les festes majors, i acabaven la temporada per Nadal, encara que alguns feien tot el cicle de l'any i seguien fins a Carnaval.

Un exemple d'aquests músics de vocació és Josep Plans i Toscas (Talamanca, 1895 - Celrà, 1989). Nascut a la masia de Sant Esteve de Vila-rasa, als 17 anys va aprendre solfeig i clarinet i durant el servei militar, a la caserna de Manresa, va tocar a la banda del batalló. L'any 1920, instal·lat a Manresa, el seu primer ofici va ser el de sabater, però poc després es va incorporar als Laboratoris Esteve de Manresa i va seguir a les instal·lacions de Barcelona des del 1942 fins a la seva jubilació.

La seva faceta com a instrumentista comença l'any 1920, quan entrà a la Cobla-orquestra La Principal de Bages, que s'havia format feia dos anys, tocant el flabiol o la tenora. A partir dels anys 30 fou uns dels fundadors de la manresana orquestra Far-rés, tocant el clarinet o el saxo. A partir del 1942, continuà la seva tasca d'instrumentista de flabiol i tenora en cobles com La Principal del Llobregat, la cobla Tibidabo i, d'una forma més estable, a la Cobla Principal de Gràcia i a la Cobla Verneda. És també autor de dues sardanes: La Cioneta, dedicada a la seva filla (1925), i Nit de Sant Antoni (1934).

A més de ser un bon instrumentista va ser un bon tècnic d'instruments de cobla. Paral·lelament va portar a terme una tasca extraordinària i molt significativa relacionada amb la seva construcció, reparació i modernització, especialment del flabiol, que en aquells anys tenia força deficiències. Fou el primer en aplicar la clau d'octava al tible i la tenora (1922) i va fer una aportació definitiva al desenvolupament del flabiol amb la invenció i l'aplicació de la quarta clau, també coneguda com a clau Plans ?com la va batejar el prestigiós flabiolaire Jordi Leon? que permet fer el do sostingut. També va construir nombrosos tibles i tenores introduint la mecànica del clarinet Boehm.

Sabem que en el seu talleret solucionava els problemes tècnics dels diferents instruments de la cobla per poder-los tocar. Per això podem dir que quasi tots els instrumentistes d'aquells anys van passar, en algun moment o altre, per les seves mans. Al mateix temps, cal fer ressaltar que l'acompanyava una personalitat plena de bonhomia i un caràcter altruista i generós.

A Barcelona va poder participar en els dos homenatges que varen tributar a la seva persona, els anys 1980 i 1982. Ara, promogut pel seu alcalde, Talamanca va dedicar un acte de record i homenatge a la seva figura i a tot el que va representar com a exemple de músic de cobla i d'orquestra el segle XX.

Crec que la seva trajectòria mereix aquest homenatge i, amb ell, volem dignificar el music de vocació, que formava part d'aquests grups instrumentals ?amb músics professionals i amateurs? que oferien de manera permanent sardanes, balls i serenates a les viles i ciutats perquè la música arribés a tothom.