Després de 10 dies de projeccions i de moltes passejades per la catifa vermella, el Festival de Venècia va arribar ahir al final amb un palmarès de consens i unes quantes conclusions. Com apuntaven totes les previsions, Alfonso Cuarón s'ha endut el cotitzat Lleó d'Or al millor film amb la seva Roma, produïda per Netflix, que suposa un capbussament en les seves vivències infantils a través d'una pel·lícula tècnicament perfecta que és també un gran viatge emotiu. Cuarón va elogiar el festival que tant suport li ha donat els darrers anys i va emfatitzar que ahir era l'aniversari de la dona en la qual pivota tota la narració del seu film, la criada que ajudava a casa seva quan era petit.

En la categoria de millor realitzador ha vençut l'esperit humanista de Jacques Audiard a The Sisters Brothers gràcies al genial trencament de convencions que imposa en el gènere del western. La Copa Volpi a la millor interpretació masculina va recaure en Willem Dafoe, que fa el seu primer pas cap a l'Oscar amb At Eternity's Gate, la seva continguda i astuta transformació en Van Gogh. Tal com vam intuir també en la travessa d'ahir, Olivia Colman s'ha imposat amb el seu divertidíssim paper de reina a The Favorite. La pel·lícula es va endur també el gran premi del jurat, que va recollir el seu director, el grec Yorgos Lanthimos. Els germans Coen han guanyat un premi potser menor, el de millor guió, tot i que és el que millor representa les virtuts del seu darrer film, The Ballad of Buster Scruggs, un recull de relats brillants molt diferents entre ells. El premi especial del jurat i l'actor revelació (Baikali Ganambar) han recaigut en The Nightingale, de Jennifer Kent, única realitzadora a competició, que va encoratjar precisament totes les dones a expressar-se a través del cinema.

El 75è aniversari de la Mostra de Venècia ens ha permès gaudir d'un esdeveniment cultural en el seu màxim esplendor. Des de molts punts de vista, aquesta Mostra de Venècia és el certamen cinematogràfic més rodó que servidor ha viscut. Ho ha estat per una conjuntura diversa, on destaca el bon cinema i una organització excel·lent, i fa preveure felices jornades de cinema durant aquesta temporada. Per altra banda, algú al Festival de Canes es deu preguntar si la seva arriscada aposta per nous talents és sostenible a llarg termini, ja que han provocat un festivalàs en la seva màxima competència. El temps dirà. Venècia també s'ha beneficiat del seu suport sense manies per a les plataformes digitals. La revolució té un nom i és Netflix. Ho canviaran tot i Venècia s'ha convertit en el seu principal aliat. Cap altra productora ha presentat tants bons films com Netflix, fins al punt que el director David Cronenberg, en la seva master class, bromejava constantment sobre si algú entre el públic tenia el telèfon dels directius de la productora. Aquest any a Venècia hem vist el futur.