13 de setembre de 2018
13.09.2018

El jove ballarí que s'obre pas al Canadà

Després d'estudiar a l'escola Theatre Basel de Suïssa i fer gira per Malàisia, Biel Torra ballarà amb l'Atlantic Ballet canadenc

12.09.2018 | 23:52
Biel Torra.

«No recordo per què vaig començar. La meva mare em va dir que un dia érem a casa i jo li vaig demanar: 'Mama, poden fer ballet els nens?' I em va contestar: 'És clar que sí'». El ballarí Biel Torra Matamala (Manresa, 1997) tenia només 6 anys quan va iniciar-se en aquest món, a l'escola Olga Roig. Després d'un any, va decidir deixar-ho a causa dels comentaris de companys de classe, que li deien que «el ballet és per a nenes». A sisè de primària, però, va rependre les classes i ara, als 21 anys, s'acaba de graduar a l'escola Ballettschule Theatre Basel de Suïssa, on ha sigut becat durant dos cursos. Des de dilluns, afronta la seva primera aventura professional al Canadà, amb la companyia Atlantic Ballet, a Moncton, capital de l'estat de Nova Brunsvic, a la costa est del país.

«Ha sigut una sorpresa. En aquesta època de l'any ja s'han acabat les audicions, però vaig veure la d'aquesta companyia, que és força gran, i vaig enviar el meu currículum perquè era l'únic que hi havia. Em pensava que em dirien que no. Al cap de cinc minuts, però, em van enviar un mail demanant-me si els podia enviar vídeos. Els envio, i de seguida em van contestar amb un exemple d'un contracte. Si m'agradava, me'l feien per a mi. Vaig al·lucinar», explica.

El ballarí té contracte per a una temporada amb possibilitat d'ampliació i farà gires per Alemanya o Nova York. De fet, aquest agost el manresà ja va ser dues setmanes a Malàisia, amb el projecte de la companyia escocesa Ballet West, representant El llac dels cignes amb un rol de solista. També el van fer suplent del paper del príncep. «A Malàisia érem com estrelles, la gent ens parava pel carrer demanant autògrafs i fotos».


Londres, punt d'inflexió


En el seu cas, el punt d'inflexió va arribar quan, mentre estudiava en un centre de Barcelona, li van donar una beca per fer un curs d'estiu al Royal Ballet de Londres. Anys abans, quan encara anava a l'Olga Roig, va sorgir la possibilitat d'anar-hi a estudiar, però la família ho va desestimar. «Jo era molt petit i no volia marxar de casa. Vam dir que no, que si seguia anant tot bé tornaria a sorgir l'oportunitat». I així va ser, cursos més tard, quan el manresà va passar dos mesos d'estiu a la capital britànica. «M'havia plantejat dedicar-m'hi, però no vivia en la realitat que és. Fins llavors anava cada dia a Barcelona i tornava a casa amb els pares, i ho compaginava amb els estudis. Destacava perquè era el noi. Quan vaig arribar a Londres vaig entrar en una classe i érem 50 nois més, tots iguals. Allà vaig adonar-me que volia fer-ho i vaig buscar una escola internacional per focalitzar la meva vida al ballet. Em van agafar a Suïssa», explica.

Un camí dur


El jove ballarí té clara la recepta que cal per obrir-se pas en aquest món: treball i constància. «Ballar són 80 milions d'hores dedicades a l'estudi i dues a l'escenari. I estar davant d'un mirall cada dia, i que hi hagi passos que no surtin i tenir algú al costat a qui li surt molt bé. És sempre una carrera cap amunt, mai et pots relaxar».

«Un cop ja tens una feina, igualment estàs competint per fer els balls i no vols quedar-te enrere», assegura. «A final, ballarà qui ho faci millor. Hi ha molta pressió personal, t'exigeixes molt. Arribes a un lloc nou, ningú et coneix i t'has de posicionar. A diferència de l'escola, en una companyia no tens un professor que et corregeixi».

Un dels moments més durs que ha viscut, recorda, és quan, durant l'últim curs a Suïssa, va fer diverses audicions i li deien que no. «En vaig fer sis, però no trobava feina enlloc. Tu ho deixes tot enrere per ballar, fins i tot la família, però arribes a una audició i, malgrat que per mail els agradaves molt, hi ha 400 persones, i res. Segurament ni t'han vist. Al final, és una qüestió de sort i de ser on has de ser. A Zuric, per exemple, el director em va dir: 'm'agrades molt i encaixes perfectament, però ahir vaig agafar una noia que medeix 1,80 i avui m'he de quedar el noi que fa 1,87'».

Arrel d'aquesta situació, assegura que es va plantejar deixar-ho. El suport de la família, però, va ser clau. «A casa em van dir: almenys gradua't. I ho agraeixo moltíssim. Ells són els que han apostat més a cegues, no hauria fet res sense el seu suport. La meva mare sempre ens ha empès a marxar, a fer el que ens agrada i a fer-ho bé. Cal fer el que et faci feliç, encara que durant tres anys no te'n faci, i treballar-s'ho. Si fas el que t'agrada, no costa; costa ser el millor. Jo intento deixar de comparar-me amb els altres i comparar-me amb mi mateix», assegura. Pel que fa al futur, explica que es veu vivint i ballant a fora durant molt temps. «Quan acabi la carrera de ballarí m'agradaria obrir la meva escola de ballet o fer de professor convidat a diferents llocs».


Esperit crític


Biel Torra és molt crític amb els hàbits de consum cultural a Catalunya i Espanya. «He hagut de marxar de casa per fer el que vull fer. A mi m'encantaria ballar aquí, per a la meva gent, i fer gires a fora. Sempre em queixo que el Govern no ajuda les companyies de ballet ni les escoles, i el problema és la gent, que no s'interessa. A Suïssa, el teatre estava sempre ple, perquè la gent els dissabtes va a veure ballet o òpera. I els nens, quan acaben l'escola, fan esport, instruments i van a classe de ballet. De França en amunt, és molt normal; aquí, en canvi, he fet concursos competint sol».

Segons el manresà, ser ballarí és una decisió que es pren quan no ets prou madur. «A mi m'ho van demanar als 14 anys. Hi ha moments durs, però no hi ha res dolent en ballar. A les famílies els diria que portin els nens al teatre, que potenciïn que facin ballet i que els deixin marxar. Un cop ets fora, t'enriqueixes molt», afirma.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.