Qui coneix l'escriptor Manuel Quinto (1944) sap de la seva visió sorneguera de la vida i de com la trasllada a les pàgines d'un llibre quan li convé i quan vol. També reconeix el seu sentit de la justícia i la seva passió per l'humor negre -fi, peculiar, quintonià-, amenitzat pels plaers de la gastronomia i el sexe. Qui no el conegui té una immillorable oportunitat de tastar-los amb Sopar per a ogres, el segon volum de la Biblioteca Andreu Martín de l'editorial Efadós. Una col·lecció que es nodrirà dels llibres negres o policíacs que més han agradat a Martín i que no troba en el mercat català. A Sopar per a ogres, Bonaventura Pals se les haurà amb una dona misteriosa, un cuiner desaparegut i una pe-nya gastronòmica que vol experimentar una esgarrifosa variant de la recepta de cèrvol amb trompetes de la mort. La novel·la, amb un gran domini del llenguatge i dels registres, alterna el relat principal amb el que conformen les notes -gastronòmiques, cinematogràfiques, històriques- a peu de capítol. El retorn de Quinto amb Bonaventura Pals ja es pot trobar a les llibreries al costat de L'assasí dins meu, de Jim Thompson, i El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle. Després vindran Ellroy, Lehane...

No es queixarà dels companys de viatge. Li va sorprendre la trucada d'Andreu Martín?

Tot de clàssics i jo... Amb l'Andreu som amics i si li donen màniga ampla... (riu)

Per què «Sopar per a ogres»?

La tenia escrita de feia potser vint anys i vaig pensar que era el moment de recuperar-la. Però l'estil l'he refet de dalt a baix. Era menys elaborat i he afegit moltes de les notes a peu de capítol en la nova versió.

És el retorn de Bonaventura Pals, un personatge que ja va protagonitzar dues premiades novel·les, «Cuestión de astucia» (1985) i «El judío errante» (1987). Bona persona, el Pals.

Sí, i un supervivent nat des del moment en què va néixer.

Un tipus ideal per al gènere?

Per a mi sí. Però no hi té res a veure amb els protagonistes habituals de la típica novel·la negra: policia, detectiu o periodista, etc.

I l'argument? D'on ve?

Fa molts anys em van convidar a fer una xerrada a la Model...

Perdoni, així comença la novel·la. Li dic perquè juga constantment amb el lector, que no pot estar mai convençut del que és realitat i del que és ficció.

Sí, això em diverteix molt. De vegades el que sembla mentida és totalment cert, i al revè. Però que vaig anar a la Model a presentar El tercer home, de Carol Reed, per a mi una de les deu pel·lícules fonamentals, és cert. I del que vaig captar i del que em van explicar els presos va sorgir la idea.

També li van demanar que busqués un llibre?

No, això no. Però mentre miràvem la pel·lícula un pres molt simpàtic em va demanar si volia herba. Li vaig dir que jo fumava puros i al cap de cinc minuts em portava un Montecristo! Sort que no vaig demanar res més (riu). Però va ser el gèrmen.

(...)

A mi m'agrada Sherlock Holmes, és un dels meus personatges preferits. L'he llegit molt i m'apassionen les endevinalles, les novel·les d'enigma. I combinant una cosa amb l'altra va sortir Sopar per a ogres.

La seva conté l'element paròdic marca de la casa.

A Woody Allen i a mi ens agrada molt (riu).

No és una endevinalla, però en què s'assemblen la gastronomia i el sexe?

En què tenen bon gust.

Li agrada riure-se'n de tot?

Deu n'hi do! M'encanten els acudits privats que es feien molt en el cine del Hollywood de l'època daurada. Però parlant seriosament, sense el tractament d'humor negre, aquesta novel·la seria molt trista perquè és la història d'unes persones que estan deixades de la ma de Déu, d'una societat radicalment injusta. Cap al final ja no hi ha notes a peu de capítol: l'autor es posa seriós.

I com creu que el lector rep la doble lectura?

No ho sé. Jo provo de fer un relat divertit, imaginatiu, amb un doble fons que enriqueixi la seva lectura: la part aparent quan avança el relat no vol amagar el fons de la història.

Una història d'abusos i poder.

I del que poden fer els poderosos només per caprici.

Per això els ogres del títol.

Sí. S'està preparant un sopar i la gent que hi assistirà són monstres. Monstres poderosos.

Al final hi ha justícia. Ni divina ni policíaca, però sí humana.

Hi ha justicia barrejada amb una certa venjança.

O sigui, que passa comptes.

Però el que més m'agrada és que és una justícia que imparteixen els més poderosos encara. Els qui apareixen com a força poderosa a la novel·la no són mai al capdamunt de la piràmide. Aquí la justícia ve de més amunt. No diré si són més bons o dolents, però sí més poderosos.

Bonaventura Pals investiga amb una dona guapíssima i quasi perfecta.

I rossa! Sí, la Cadena O'Leary és guapíssima però, a més, per orígen, familía i convicció, vol fer del món un lloc millor, amb la màxima justícia possible. I això fa que durant unes pàgines es pugui prendar d'un supervivent com Bonaventura, a qui considera una persona amb bons sentiments.

Té corda, Bonaventura Pals?

Suposo que és un personatge absolutament en blanc que es pot anar omplint. Encara tinc una altra novel·la, una mica gòtica amb bisbe inclòs, que també protagonitza el Pals. No està acabada.

Ara fa tres anys va publicar el seu primer llibre de relats. On se sent més còmode?

Amb tot. Però el relat m'agrada. Em sentia molt còmode amb els petits contes cinematogràfics que vaig publicar en aquest diari. Ara llegeixo molts relats curts. Roald Dahl, per exemple. O Alice Munro, la meva deesa. Crec que és un bon moment per als relats, se'n tornen a publicar. I en català en tenim de bons: Ruyra, per exemple.

Li fa respecte l'escriptura?

Sí, la dels altres.