La funció és a les 5 de la tarda de dissabte al Centre Penitenciari de Lledoners i ens citen a les 4. Som puntuals i acompanyats del Quim, el monitor de teatre del centre, passem tots els controls i totes les portes que s'obren i es tanquen al nostre davant i al nostre darrere. Amb tota la impressió que això causa cada vegada. Cada vegada. El vestíbul és ple i en mirar-nos ens diuen que són els familiars dels presos que també seran presents a la representació.

Ho pressentim, avui serà un dia especial. Els... presos...? Sí, és en aquest moment que ens confirmen que els «presos polítics» també hi seran. Al matí la companyia ha muntat tranquil·lament al pavelló ajudada per un grup d'interns «capitanejats» per Jorge Echeverri, un intern de confiança i amb moltes ganes de pencar que divendres va ser present a la funció de Món pare és un ogre que la Companyia de Comediants La Baldufa va fer al teatre Conservatori de Manresa dins la programació de Manresa Capital de la Cultura Catalana. Amb l'ajuda dels interns, el muntatge ha estat àgil.

A la tarda, arribats de nou al pavelló que farà de sala teatral, ja hi ha els interns esperant. Abans, mentre creuàvem el pati, hem vist Raül Romeva i Oriol Junqueras que tornaven al mòdul. No sé si de fer esport o de la piscina. A la funció hi assistiran una vintena d'interns acompanyats de les seves families. Un fet excepcional. Per tant, no ens esperen a nosaltres, específicament... però som els primers a arribar. Dels vint interns, 5 són Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. Ens saludem, ens abracem i tot seguit comencen unes converses suaus i ràpides carregades d'emoció. De molta emoció. Somriures, complicitat, ganes de transmetre'ls coses que ja saben: que a fora no se'ls oblida i que el que ells transmeten des de dins és immens i una càrrega d'energia essencial.

«De fora ho sentim tot i és impressionant però no veiem res, el nostre mòdul dona al darrere». Ho diu Jordi Sànchez, pausat, amb qui parlem del país, de pobles i de vins del Penedès. «No pots dur el llaç groc aquí dins». «Ah! No?», pregunto dubtós mirant-me el meu llaç groc. «No! Perquè se't queden!». És Sànchez qui bromeja!». Riem. També parlem d'ells que, ens diuen, «estem bé». I, sí, tenen bon aspecte. Cuixart està pletòric de força, i mai hauria imaginat que usaria aquest adjectiu en algú que és dins de la presó.

Els ulls de Forn són d'una calidesa extrema, discret com és ell, i amb una força suau que s'encomana. Li dic que tinc el seu llibre dietari per llegir-me. Jordi Turull dona molta pau, «els altres presos ens diuen, si vosaltres no heu fet res», em diu. I em conforta la mirada neta de Jordi Rull. Els dic que tenen unes dones i uns fills i filles excepcionals -ells prou que ho saben- i se'ls il·luminen els ulls. Estem sols, encara, i combinem una conversa sense ordre sobre tot allò que ens ve al cap, al cor, que és molt. Ells ho tenen clar i així ho destil·len: al cap hi tenen fermesa i tranquil·litat. I una actitud vital positiva que emociona. Alcen el cap quan senten que arriben les famílies. L'escena és tendríssima. Dolcíssima. Bellíssima i tristíssima alhora.

Abraçades, petons, carícies i nens que s'enfilen a coll. Moltes abraçades, molt d'amor, moltes ganes. Els dic a les dones que... són un puntal espectacular i em donen una raó que no voldrien. «El que volem és que surtin i que puguem parar de fer tot això», em diu la Laura Masvidal, dona de Quim Forn. També hi són, entre d'altres, l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, la regidora de Cultura, Anna Crespo, i Lluís Serarols, delegat territorial de Cultura.

A les 5 comença l'obra, una reflexió escènica sobre la maldat i la bondat d'una persona. Una reflexió sobre la llibertat, en manca, de llibertat, i mentre els actors de La Baldufa actuen em miro les grades on hi ha prop de 70 persones i veig una escena que sembla normal: famílies juntes veient teatre, on el fill de Josep Rull s'asseu a la falda del seu pare, que li va explicant coses que potser no entén.

L'obra avança entre el silenci còmplice i les ganes d'assaborir un moment com aquest, tan escàs. Després, en un petit fòrum improvisat, la Susanna Barreda, dona de Jordi Sànchez, dirà que aquest fet d'avui és excepcional. Mai havien estat així junts compartint una estona, una tarda. La Paqui, una àvia gran diu que ha plorat, ha rigut i s'ha emocionat tot a l'hora. Li surt de dins.

Món pare és un ogre no és una recreació de les condicions físiques de la vida dins d'una presó, sinó un imaginari, però la directora del centre, Paula Montero, proposa, i ho fa allà en directe i públicament,convidar tots els visitants d'avui a venir un altre dia i conèixer la presó per dins. Proposta recollida i acceptada.

La funció ha acabat però l'excepcionalitat continua en forma d'aquesta trobada familiar familiar distesa en què s'ha convertit l'última tarda d'estiu del 2018. mentre els nens fins i tot juguen a pilota com si tot allò fos normal. On res és normal.

La cultura transmet emocions i avui, a més, ha estat l'eina, perquè un munt d'emocions personals visquin un ara i aquí sobrevingut que durarà dins de tots els que les han viscut. N'estic segur. A la direcció de la presó -en mans de dones- se li noten les ganes reals de fer coses i de fer-les bé.

«Això no acabarà aquí, quan surti el Jordi, seguirem fent coses pels interns», diu la Txell Bonet a la Susana Gracia, la sotsdirectora. I tota l'estona, en l'ambient, contra la sensació de tanta injustícia... dignitat, abraçades, enyor i fermesa. Molta fermesa i molta convicció, que, transmesa de tu a tu, et trastoca per dins de tan pura i nítida que ens arriba.

Em diu Jordi Cuixart: «Pel que hem de lluitar no és per sortir de la presó, sinó per assolir el nostre objectiu de país». I ho diu carregat d'humanitat, de dignitat i de la força tranquil·la i serena, irrompible, que els presos polítics irradien, comparteixen. I que commou. Molt. Com totes les vivències en l'última tarda d'estiu al centre penitenciari de Lledoners.