Si m'haguessin dit que de gran cantaria a la Polifònica de Puig-reig hauria respost que era impossible. Però sí, allò que sempre havia somiat, poder cantar la 9a de Beethoven o el Rèquiem de Mozart en grans escenaris plens de públic, es va fer realitat. També aquest dimarts. Mig segle de vida, que no és poca, es va transformar en joventut i alegria gràcies al centenar de veus que vam cantar en la celebració de l'aniversari de la coral al costat de la Gran Orquestra Simfònica del Liceu, que, per primer cop, visitava el Berguedà. Era una nit històrica.

Amb nervis perquè tot estigués perfectament i amb molta emoció, els cantaires vam pujar a les graderies del pavelló. Des d'allà es veien molts caps, alguns de coneguts i d'altres que no, però tots ens manteniem expectants: el concert era a punt de començar.

A les 9 del vespre en punt, la presidenta de la coral, Maria Rosa Riera, va recordar tota la trajectòria de la formació puig-regenca amb llàgrimes en uns ulls plens de nostàlgia però també de felicitat. El conseller a l'exili Lluís Puig va voler enviar un missatge de felicitació, ja que amb la coral sempre hi ha tingut una vinculació especial. Finalment, l'Ajuntament de Puig-reig va fer entrega d'una placa commemorativa per la bona feina feta. Esclatava el primer gran aplaudiment del públic i del cor.

Però després d'això, silenci. El mestre Josep Pons va pujar entre aplaudiments a l'escenari i nosaltres, com també l'orquestra, ens vam aixecar. Aquest senyal significava que el concert començaria ens breus instants. I de sobte, sense gairebé ningú esperar-s'ho, va començar a sonar una música més viva que mai amb tota l'orquestra sencera, inclosa la percussió.

Peus ferms a terra

L'obertura de l'òpera Carmen de Bizet, juntament amb Les voici la quadrille, van marcar l'inici de l'espectacle. Emoció a flor de pell en sentir les primeres notes que ressonaven a tot el recinte. Les mans, una mica suades pels nervis, subjectaven el llibret de partitures, el que seria el meu còmplice durant tot el concert. Els peus ferms a ter-ra i sense deixar de mirar el director per saber en quin moment havíem de començar a cantar. Felicitat, nerviosisme i molta màgia seria el que millor descriuria el que sentíem cantant tots en aquell moment. Un cop acabada la peça, gran ovació i el primer somriure de gratitud per part de tots. Em vaig mirar el meu company i ens vam dir: «La primera ja la tenim superada, ara endavant».

D'aquesta manera, entre glops d'aigua, mirades al públic i somriures de complicitat, vam continuar interpretant fragments de La traviata, Macbeth, Roméo et Juliette o Tannhäuser. Però, després de cantar Les danses Polvotsiennes de Borodin, el públic va esclatar a crits de «bravo» i, dempeus, ens van aplaudir. Però no es va acabar aquí, Vedi le fosche notturne d' Il trovatore i Va pensiero de Nabucco van posar punt i final a l'espectacle tan esperat per a tots.

Després de gairebé dues hores de concert, ja als vestidors, tot eren abraçades i felicitacions entre els cantaires i l'orquestra. A continuació, mentre celebràvem amb cava la bona feina feta, ens observàvem els uns als altres sabent que aquell concert es mantindrà per sempre dins els nostres cors, i també que el projecte iniciat per Ramon Noguera l'any 1968 perdurarà en la història de Puig-reig.